Agafats de la mà

La mort ens iguala, però dubto que ens iguali en la forma de fer-ho sinó més aviat el Post Mortem. Ens convertim en absència.

Gràcies . Gracias

(version en castellano al final)
“Jo tenia un amic que es deia Puig que sempre…” i Aleshores la corda s’estira i els teus ulls blaus continuen dins una historia on ja no hi som, que som capaços de verbalitzar

Domingo por la tarde, 1998.

Me recuerdo con unos levis, una camiseta blanca unas chanclas (mi patrimonio) y un Chester en los labios.

El Rapte

Estol a la mar grisa Estol d’estels estès a les teves mans Estol que creix i que s’amaga Estol que hi és i  marxa L’estol de tu, feta de mar. Albir d’aurora realitat de nit Estol al mar que sense tu neix A un horitzó plà d’infinita mar grisa. I així ens porta el temps Del…

2020 – Fuck you Carpathia.

Què estrany escriure que aquest any ha estat excepcional, però ho ha estat. Excepcionalment trist, excepcionalment intens, excepcionalment desafiant, potser a vegades fins i tot un any d’alguna manera feliç.

Dilluns al sol

però m’aferro a les llagostes de la peixera del restaurant del Titanic: que s’enfonsés va ser tot un miracle i una salvació per elles.

Somos Monarquicos! (o no)

Sabíamos que era un corrupto, que era un adultero ligero de cascos, que vivía del momio (y gracias a él si pensamos en Francisco Franco Generalísimo de España), que cobraba comisiones y que su vida más que disipada era de un sin-freno tremendo a nuestra coste.