Els periodistes no som mai notícia, per tant, agraint l’interès d’algun mitjà, no he cregut convenient furgar en les conseqüències i els detalls viscuts a la convulsa reunió d’ahir de la Conferencia Sectorial d’Ensenyament. Una altra cosa és un curt comentari  “a casa”, al324.cat, sobre el que varem viure ahir al vespre a la seu del Ministeri d’Educació i que jo vaig qualificar al Twitter com “un dels dies més tensos, com a català, a Madrid”. Afegia a la xarxa que “he vist i he sentit coses que no havia presenciat ni escoltat mai”, i és cert. Les coses, les relacions Espanya-Catalunya, estan en un punt desconegut i que lluny de millorar van empitjorant.La sensació viscuda la tarda d’ahir en aquell Palau del carrer Alcalà de Madrid veient que dos alts funcionaris del ministeri empenyien, no físicament però sí pressionant des de la distància la consellera Irene Rigau perquè marxés, i la vigilaven molestos perquè s’estava una estona més al vestíbul parlant amb uns periodistes, em va preocupar i alarmar moltíssim. Era una traducció d’una mala reacció, de la incomoditat que li representava a Espanya que una discrepància política s’expressés abandonant una reunió. He vist moltes coses a Madrid; en aquell ministeri i en molts d’altres, a la Moncloa i a la Zarzuela, al Congrés i al Senat, però ahir van traspassar la meva imaginaria línia vermella i en alguns moments no em vaig poder mossegar la llengua.

Va haver-hi moments de caos, perquè eren molt els mitjans que volien conèixer les raons de Rigau, i la consellera es va mostrar disposada a atendre tothom, no tenia pressa, però l’actuació d’alguns personatges del “ministerio” torpedinant qualsevol solució, va empitjorar molt l’ambient. Entremig vàrem  fer una entrevista en directe pel 3/24 a la consellera, cosa que va indignar alguns periodistes, no perquè fos un canal de 24 hores de notícies, sinó perquè era de Catalunya, i allò era per a ells “intolerable” i suposava un menyspreu a la resta d’espanyols. En fi, un estat d’ànim, més aviat d’animadversió, que des de fa uns mesos ha sobrepassat les tertúlies i les portades d’alguns diaris per arrelar més en la societat madrilenya. I no és només l’escuma d’unes hores de tensió, també és, o comença a ser, una posició de fons i això abans no era així.

Del contingut de les posicions polítiques en teniu informació als mitjans ahir i avui. El 3/24, a més de l’entrevista amb la consellera -menys de deu minuts- va transmetre en directe la roda de premsa del ministre Wert, -prop de mitja hora- ho dic pels manipuladors de torn que ens acusen de falta d’imparcialitat. Deia que de les paraules del ministre em vaig quedar amb dues coses: el menyspreu a una pregunta molesta d’una companya a la que s’hi va dirigir com a “señorita” (a cap company periodista li va dir “señor”) i la sinceritat del titular d’educació en admetre que la part de la llei sobre el català es fa perquè es compleixin les sentències que un diari de Madrid diu que no es fa.

Una tarda per oblidar, o per tenir-la molt present.

 ________________________________________________

Parece que cada día más se ha instalado en la capital del Reyno una animadversión, de fondo, a todo lo que es parece, huela, o recuerde a catalunya.

De todas maneras…es normal, en algún post anterior de este blog, me refería a una situación parecida:

 Uno no puede pasarse un tiempo largo, diciendo que ya no quiere, que se va, que todo lo vivido es una mierda y que su situación en el binomio es una mierda, y luego pretender quedarse “por ahora” porque no sabe si irse o quedarse.

Punto a favor para los políticos catalanes (no todos):

 Supieron al menos al principio, ponerse al frente del movimiento aflorado el pasado 11 de setiembre del 2012.

 Punto en contra para los políticos catalanes (todos)

Tras las elecciones se han comido entre ellos y se han olvidado de la voluntad mayoritaria de un pueblo, que ha pedido el derecho a decidir.

 En relación a los desplantes etc…por parte del gobierno (neo-facha) del partido popular (todos sabemos quien eran sus padres y abuelos, o la gran mayoría de ellos); son algo completamente normal ya que es absolutamente incoherente, kafkiano y hasta un poco Marxista (de los hermanos Marx) ir, asistir, proponer etc…a reuniones de un país del que nos queremos separar, y con la legalidad del cual queremos cortar. Perdonad, pero….iríais a la fiesta de cumpleaños de vuestro peor enemigo??

 Me parece una falta de respeto terrible hacia la pobre Señora Rigau, el mandarla a este tipo de reuniones. Hacia ella o hacia cualquier miembro del Stablishment Catalán. Pobres, es como mandarlos a sufrir un linchamiento sordo pero público. Señor Mas, (molt honorable), mande al Señor Junqueras, que del rollo que les meterá los mareará tanto que no nos querrán invitar de nuevo. Es lo que se llama la táctica Shao-ling.

Existen otras cuatro opciones pero no son recomendables:

1. Mandar al Herrera en bicicleta. No creo que llegara a tiempo, y siempre podríamos aducir que el ser sostenible no esta casado con la puntualidad. No asistiríamos a las reuniones aunque con voluntad de hacerlo, y pasaríamos de todo.
2. Mandar al Navarro. Sin comentarios. Seguro que se perdería.
3. Mandar al Oriol Pujol o al Felip Puig, pero dado lo barriobajero y portuario de la opción, mandaría que los acompañara unos cuantos “anti-abalots”, porque seguro que acabaríamos mal.
4. Mandar al Duran i Lleida, o Duran y Lérida. Pero igual  se lo quedan. (y nos hacen un favor).

Son solo algunas opciones que propongo.

De todas maneras, a mi el Sr.Capella siempre me ha gustado. Es un tipo ponderado, que parece que se va a romper un día de estos, pero con temple y equilibrado, y si “el pobret” noto esto, sintió esto…me lo creo.

Solución: 

No vamos y Sanseacabó. Que se nos ha perdido a estas alturas en una reunion del Sr.Wert?