tardes d’estiu….1

L’estiu té aquelles coses terribles i temibles que un espera, sense esperar-les: mosquits de matinada que et desvetllen, gossos bordaires, i fins i tot amors d’estiu d’aquells veins i veines, que ahir eren nens, i avui, en secret, s’amanyaguen a les aceres brutes del poble o en algun d’aquells racons on sovint anavem nosaltres,  quan ens creiem invulnerables al temps, a fumar algun porro o besar-nos en silenci, amb poc ofici i moltes ganes.

L’estiu, com aquell que no vol, ens retorna amb afany, a paratges i persones que oblidades de fa molt de temps, se’ns colen sense permís dins la placidesa i l’estulticia d’aquestes hores llargues, plenes d’una xafogor inospita i una suor constant.

L’estiu, que té aquest dò inefable i inesperat, de deixar-nos sols en la nostra soledat, s’obre en canal a confessionaris semipublics on la lleugeresa de roba ens aporta tota la frescor per ser lliures d’esperit i pensar que aquella joventut passada ja es pot desclassificar, admetent sense por, que en el fons tu vas ser la primera noia que jo, dins d’aquell noi esporuguit vaig besar per primer cop.

No era ni l’estiu, però si en veniem, i recordo encara sense moltes boires pero amb molts nuvols, els teus llavis sobre els meus i aquell cos tan lleuger, quasi aeri, que no vaig saber estrenyer amb la suficient força. Recordo aquella tardor com una perllongació de l’estiu.

Fou el principi de tot, un principi plè de pors, un canvi d’escola, un canvi d’amics, un canvi de pantalons…No es podia anar a un Insti de barri amb els pantalons de pinces de l’Escola Francesa. Recordo entrar a una selva amb la cua entre les cames i la mirada ben alta, tampoc calia donar tantes facilitats als quatre pinxos del centre, i et recordo a tu, al final d’un passadís, lucky a la boca, camisa a cuadres petits i texans trencats.

Va ser com la història d’un bot salvavides, dels que s’inflen amb tot l’aire dels pulmons, dels que naveguen a cops a mar obert, sense rumb, o potser amb un de molt precís, el del guiat de les onades a cops tranquil.les i altres plenes de furies, i un bot, com tots condemnat a un naufragi lent, cantat, però inesperat dins de la inexorabilitat de les coses i de les històries que es repeteixen en tots i cadascun d’els amors d’estiu que duren mes que uns mesos.

Avui, quan hi pensava amb en Serrat de fons, provava de pensar quines coses vaig fer per primer cop perdut en tú: un petó als llavis, una cervesa en un bar, fumar un cigarret, colar-me al metro, anar al cinema i fer manetes. Una campana, una calada a un porro, i fins i tot i mal que em pesi, retallar uns fantastics Levi’s amb dos talls: un per sobre el genoll i l’altre per sota. Quina vergonya, i pobres pantalons, suspendre matemàtiques i fer-te un petó una tarda de dijous a la Xicra amb un somriure als llavis.

I és que aquests estius de poble, arrosegats a Gràcia, tenent aquelles coses meravelloses on un record, molt psíquic i tant físic, t’aborden en una cantonada per recordar-te que tu també un dia vas ser un jove de 15 anys amb més pors que alegries aferrat als braços de la seva primera rossa perillosa.

I fet i fet, amb 25 anys més a les esquenes un pensa encara que aquell tall als levi’s em va quedar més torçat del compte.

I aquells amors d’estiu que comencen un setembre i acaben un juny, enfonsats, tres anys més tard, son els que ens perllonguen com a joves dintre de la nostra estada estival.

Gracies.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s