De rodriguez…

Espai, silenci, rès darrera, molt davant, quietut, i una extranya sensació d’absència, un petit racó de coses abandonades, potser oblidades quan sortint a cuita corrents, heu desat sense ordre, o volent que jo, resta del caliu de la casa, trobi sense explicació per el camí que em durà al llit, aquesta nit, un llit etern, quiet, avorrit fins a la sacietat.

Tot respira una calma extranya, l’aigua quieta, la cuina desada, els sofàs vidus de tant transitats, i els gossos, ells que sempre queden, ensumen per cadascun dels racons de casa una presència que els sera negada durant masses dies. Fins i tot la gata, sempre esquiva, sempre invisible a tots nosaltres s’atreveix extranya a baixar al primer pis, mirant de no despertar les bèsties que sols han trobat dormir com a solució passatgera.

Comencen les dues setmanes de soledat induida, la que cerco sense voler, per ser jo enlloc del Pare, per ser un altre enlloc del que sóc quan tu no hi ets. Escriure, llegir, no fer rès que és fer-ho tot sovint, pensar o quedar-me en blanc, esmorzar d’hora i fer un cafè sorollós amb la máquina quan l’alba encara no és més que un bell projecte inefable.

Son dues setmanes terribles, fantàstiques i asqueroses, atraients pero que es consumeixen massa poc a poc. Sense frè, sense rumb, sense un perquè evident que les guii. Espai, silenci,un  lliure albedriu per decidir de no fer-ne rès d’ell. Escriure, llegir, posar poc a poc el rentaplats i…treure’l, trobant l’ordre inedit dels vasos massa petits que vam comprar. Tancar una rentadora amb la fè pueril que s’engegui amb la meva mirada, i sobretot, descobrir, que endemés de totes les meves eines: les elèctriques, del jardi, les de penjar coses a les parets i totes les  feines brutes que tant m’agraden, hi ha una escombra darrera la porta del bany, i sobretot que el sopar no es cuina sol.

Poc a poc trec la pols a un llibre de Benedetti que darrerament sembla que em busca, o escolto uns acords que han estat amb mi aquests darrers mesos de viatges interminables i profitosos, perque no?

Son 15 dies en que em quedo definitivament sense proposit: no em cal estimar-te, no em cal educar ni jugar, a l’agost els clients no em truquen, i a part de passejar els gossos, poca feina em queda més que mirar-me el melic o revisitar música, poesia, llibres i quietut, que durant l’any jo mateix aparto. Em torno un ionqui del silenci, de les lletres i de velles i belles pells que anhelo coneixer de nou i revisitar.

Passen les hores, sols n’han passat tres i amb una tremolor extrany anhelo amb tant de fervor la vostre presència com amb dolor he de acceptar que embarco amb decisió aquest particular viatge cap a una itaca tant coneguda com enyorada i odiada durant la resta de l’any.

Esser sol sense un proposit concret.

Un comentario Agrega el tuyo

  1. noi, gairebé em fas plorar. Peró be si et trobes tant sol i et manquen alicients, cap problema tinc unmunt d’herba per tallar; també estan els roses que s’haurien de retallar; despres voldria endreçar el traster i unes quantes coses més que si vols pensaré. Tot sigui perquè no et sentis sol.
    I dit això, MOLT BE ESCRIT.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s