Ara

L’Ara, és sempre complicat. Un moment de por, un salt al buit, equivocar-se o encertar-la en aquelles proximitats clandestines que en clau d’un reviure, l’existència ens posa davant.

Dir un mai absolut és dificil, dir un si contingut, és falç, i el deixar-se portar per l’Ara, satisfets de viure un moment, ens fa esclaus de tot allò que ens passaria.

Cal encerclar el valor d’un silenci, mantingut, l’esguard encisat, que a distancia, sempre correcte, fa que els ulls es creuin en clau de secret, entre les veus que criden més fortes per fer-se sordes.

I tu, qui ets?

Sense estalvi, els vells i bells records ballen sinuosament entre nosaltres: una mà que es mostra i l’altre que s’escapa, una mà que es deixa, i l’altre que il.licitament s’esforça en amagar-se. La dansa ha començat, i de lluny, perque tots son lluny, les seves veus ja han perdut el contingut, i en un param de persones unicament els nostres ulls, proven de trobar l’expressió correcte, o intenten no fer pas un pas en falç.

Hem decidit, sense saber-ho, per el mateix camí. Per oblidar l’ahir, i no pensar encara, en el demà; per fer com si aquesta nit, que serà curta i silenciosa, sigui l’única possibilitat del reviure altre cop, l’angoixa de la primera vegada amb la pell envellida d’una maduresa que ja ens comença a pesar com una llosa.

El temps, si, i la seva factura en les nostres pells, quin moment més delicat, la sensació d’una trinxadora de carn a través dels nostres cossos, fets una mica d’il.lusío, i de molta realitat. Ja no som joves, però som vells? O simplement som grans? Som sencillament dos alès indeterminats que busquen una foscor serena i intima que no existeix, una existència fulminant que s’esplaii amb la força d’un llamp i la fi d’un record quasi etern, quasi perfecte, repetible, com tot allò que s’acosta a la divinitat i mai hi arriba.

Poc a poc aquest Ara se’m torna familiar, com un crepuscle llarg o una aurora anunciada, s’em colla a la gola com una noticia sabuda pero no esperada, un jec de rabia continguda,  un no voler d’una cosa ja passada. El Ara, traïdor, ens desperta amb claredat, i ens empeny sense preambuls. Es el moment de força, l’instant del tot o rès, aquell breu segon del pas endavant, del salt al buit, del equivocar-se o encertar-la.

L’instant d’un sospir, o el breu interim d’una gota de suor estavellant-se violentament al terra o al llençol, que més dona, estavellant-se com els petons dels enamorats no correspostos o les paraules d’aquells que no aspiren a esser escoltats.

Amb la gentilesa d’un cantant de carrer, la música, alegre i esperançadora ens acompanya tenuament a un endemà que ens serà dificil de explicar-nos i quedarà secret i clandestí, per a la major part dels expectadors.

3 Comentarios Agrega el tuyo

  1. L’he llegit dues vegades i no em puc estar de dir que aquest post és d’aquells que et fa veure al seu autor des d’un altra perspectiva.
    plas… plas… i plas (totalment merescuts)

  2. Al Fenici dice:

    Reblogueó esto en Al Feniciy comentado:

    Setembre 2013….què passava per els meus dits. Rellegir-se te un deix de tortura auto imposada.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s