Negre.

La foscor és un gran abisme Negre, la foscor dels somnis, la foscor dels xiuxiueixos; la foscor, és Negre.

Sense fronteres per l’absurd ni el plaer del descontent o del desdir-se’n, s’entrelliguen dos pells i dos destins diversos. L’abisme del principi, l’abisme del final, un abisme que ens crida a la vida, un abisme que ens crida sense paliatius a les decisions, erronees o no, però a decidir al cap i a la fi.

Un vaixell preparat, unes aigues tranquil.les, un conviure plaent, un sols fer-se vell, ja navegant de la mà d’algú. Escriure, sabent que les meves paraules serant jutjades, passades per l’adreçador del que és correcte i del que no, que lliutarán contra la isquemia, perque el que el meu cos necesita es sang. Un batèc generós, un deslliurar-se al Negre del abisme per saber si realment puc ser un Fènix ressorgint cinc segles més tard d’unes cendres fredes que ningú recordava, ja, que existien.

Amb molt de tacte, i poca mà esquerre, enceto el metalimit del meu jo, d’un individu, que passa, sense adonar-se del previsible al descontrol. Tot és nou, tot es centre altre cop en el desig, tot esdevé Negre i sense domini, tot esdevé un rès per omplir de passions silencioses, llavis inexperts, mans intranquil.les, i nits i dies clandestins i robats.

A la vora de la platja, la nau espera. Com un Odiseu esguardo La Negror, la nit tancada, la por dels demés, el meu temor al no sentir-la. Itaca resta a les meves esquenes com un port segur, un port al cap i a la fí. Espero, seguint el silenciós anar i venir de les ones, de l’oportunitat correcte del desancorar per empendre un gran viatge, lluny. No tornar, albirar matinades, i lluitar contra la incomprensió de les meves ganes d’aventures. Però on vas Odiseu! Que ja ets vell per aquestes coses.- Troia m’espera, per lluitar amb Aquiles i vencer Hector sols per l’amor, per Helena. I per l’afany.

La vida, em porta a conductes dissolutes als ulls dels demés. Embogit, em lliure a les aigues, marxo, Penelope i Telemac darrera, els sento, ho sento!, a la recerca d’una llum perduda amb la sola cicatriu d’un atac animal i la protecció d’Atena. El que per mi foren aventures, als ulls dels demés son derrotes vitals anunciades, dubto…El dubte frena, però el dubte també aboca les ments valentes a enfrontar-se amb ells mateixos.

Esguardo l’horitzó i tot és Negre, tot em porta a preguntar-me si ( si cal, si tinc, si hauria) de isar les vel.les i donar-me com una ànima nova a la recerca d’un bateig vital, altre cop.

Esguardo la Negror, em mira, prova d’entendre, i sento als seus ulls una por inmensa, un embruix, una llum llunyana d’espurneig. La seva densitat m’embolcalla, em pren, i trenca amb un lleu moviment la meva rigidesa primera: l’abisme Negre deixa que les meves mans inexpertes per poca pràctica s’arrapin amb por a la seva pell. Tremola la Foscor, és de nit. I Aquest antic rei d’Itaca emprèn una Odisea que el portarà lluny.

Assegut, a la sorra densa de la platja, sento que la travessa serà dura. Veig com poc a poc, la cicatriu del genoll se m’esborra, tancant així un cicle on el No retorn pot esser assegurat, mentre xiuxiueixo paraules que son escoltades i assaborides.

M’agradaria desitjar que tinguem sort!