Podria haver estat pitjor…

el

Et descobreixo, pigues, taques , taques, pigues; em descobreixo parlant-te de mi, dels meus, del que m’acompanya cada dia, del que ja no m’acompanya, de les pors de la feina i de tu. Et parlo de tu, i lluny, com un illot de Bora Bora, d’un Pacific Sud que sols llegiré, m’esguardes sense jutjar-me.

 

Passen les hores i sense voler el dia s’apaga, algú potser escolta darrera la porta i trucar al 9 per un club sandwich es fa ferragós. Tot fa olor a cossos i a concessió, tot té un perfum de llibertat i de victoria sobtada, o de alleujament: podria haver estat pitjor, però, segurament no podria haver estat millor, encara que podem fer-ho altre cop i , sense esglais i amb escola, semblar més normals en aquesta cotidianitat absent o ser més nosaltres sense tanta rígidesa fora dels murs que ens protegeixen.

 

Passem de la fila 12 a una fila inexistent: estic bé em dius. Sense res que m’atavali, sol, amb ell. Estic, et dic, en un tracte amb mi mateix que em priva de tot, sabent que el Pacific Sud em queda lluny, sabent però que tothom és feliç. Estas a vegades lluny, i, quan tanques els ulls, t’en vas en alguna ombra. Estic, sense voler-ho però desitjant-ho, a bord d’un vaixell que em porta de platja a platja entre illes perdudes de blaves aigues, i sorra fina.

 

Passa el temps, els minuts, les hores, les pells i els tactes, els actes, els impactes a cada contacte amb tu, tot, passa massa ràpid i les vergonyes les pors i el no saber que fer es converteixen en ganas, familiaritat i un cert afecte nou, una constancia no volguda de la qual tots i cadascun de nosaltres renegariem davant dels demés i mai a l’intimitat.

 

L’habitació té una olor especial, una olor nostre i nova, una perfum a suor, un ambient que carrega, una llum que molesta. Es massa d’hora perque el sol ens retorni a la realitat, no és massa tard per tenir gana, però tot és massa lluny, voluntariament massa lluny, i sense dir res, tots entenem que no volem sortir d’aquest espai sense concesions ni exigències, aquest espai que ens hem llaurat, i construit, per fugir encara que sol fos per breus instants, d’una realitat que ens aclapara i ens angoixa, buscant tal vegada refugi o simplement un breu descans dins el cotidià, constant i desgastador brogit d’aquesta vida que no acaba de ser la que nosaltres hauriem desitjat.

 

Un cop més, i abans d’empendre el cami de retorn, ens retrobem aferrats amb delicadesa al que podria haver estat pitjor, i sorprenenment no gaire millor. Les marques com esquetlles es quedaran a la nostra pell: una esgarrapada aquí, un petit blau allà; les olors sempre peremnes quedaran impregnades de nosaltres i no pas a l’inversa per recordar-nos; i les nostres mans, al principi tan maldestres, tan timides, deixarán escrit un camí que costarà d’oblidar si és que mai haguessim de fer-ho.

 

La porta s’obre, el món a continuat rodant més enllà de nosaltres, però alguna cosa me’l distorsiona i me’l fa veure una mica més bell i asequible aquest matí.

 

Com deies podria haver estat molt pitjor. Com et deia, ho podrem fer millor la propera vegada.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s