On vas Món…

Em feia por tancar els ulls. de fet encara m’en fa i he de creure que m’he fet gran. Quan era petit, les imatges de guerra em creuaven la retina, i no em deixaven dormir, en aquella época van ser la guerra de les Malvines, i alguna altre que en una televisió Sony que el meu pare va portar del Japó em deixaven clavat a la cadira, incomoda, de la taula de la cuina de la casa on visc ara. Sols podiem mirar la televisió al vespre, mentres ma mare feia el sopar i fins que es començava a menjar. La guerra passava davant meu, en breu espai de mitja hora i recordo que m’embaladia i, m’acollonia.
El meu pare sempre deia que els russos ens envahirien un cap de setmana, qu’un diumenge ens trobariem els tancs a la porta de casa. I jo fent me el valent, m’adormia amb el cor encongit a Alella, pensant que l’endemà del dissabte, un rus m’estaria apuntant amb el seu AK47 directe al front, i s’haurien carregat al meu gos.
La guerra tal com la veia ara fa 35 anys era com la sento ara, un breu, petit i gris moment, en que la teva vida canvia de ser un tot per convertir-se en un trist objecte de canvi.
Avui, mentres jo mig dormia mirant les noticies, el meu fill gran m’ha parlat de la guerra, m’ha dit: “has vist que fa 20 minuts que parlen de guerra?” Jo, com molts altres, he desemvolupat una gran capacitat per fer la migdiada mentres em parlen de cadavers, enfermetats infeccioses, desfalcs i corrupteles.
Per un moment he pensat amb el que m’envoltava darrerament: Israel desagna la franja, Rusia envaeix ucrania amb la por del fred a Europa, Egipte i Libia es desagnen sense aturador, Alemania ens converteix en treballadors barats, el Regne Unit entra en estat d’emergencia, el Ebola sense aturador passa de ser un breu a un diari a una pandemia dificil d’aturar, Isis mata sense remei a Irak mentres els mateixos que fan publicitat a la samarreta del barça els suministren, armes i cintes de video, potser també mentides, i els kurds abans denostats per tots, ara son la darrera força de xoc contra el radicalisme islamic.
Aquí, a “casa”, els convergents i els seus seguidors fan com si en Pujol no existís, desmontant 40 anys de egolatrisme i de governs dels millors fent-nos veure per creure que a la fi eren uns trinxeraires més dintre de tot el que creiem que era sagrat: La moreneta, el pa amb tomaquet, els menestrals i en Pujolet, que sort que té de ser baixet per no caure a l’alçada de cap sola de sabata. I de mentres els de Esquerra Republicana aprofiten la seva flema per carregar-se a la burgesia catalana, tant confosa darrerament que no enten ja, ni la importancia de la V.
La guerra, en tots els seus aspectes, m’ha acompanyat uns tres quarts d’hora aquest migdia, i he tornat a veure que en el fons aqui tot és “can pija” i que qui dia passa, any empeny.

On vas món? les meves pors d’infantesa s’han convertit en un terror cap al futur, desmesurat i ombrivol. Deixaré als meus fills una caricatura encara més rebregada de la que vaig rebre. amb menys opcions i més perills, i, dintre del no saber que podria trobar-me demà, els preparo per un futur sense opcions i amb ben poques sortides. Es fa tant dificil llevar-se amb il.lusió darrerament, i sobretot amb esperança?

Per postres el darrer pagès d’Alella es palplanta com totem a la riera que ha rebentat amb les seves màquines amb l’adquiecencia, o ignorancia de dels que hi podrien fer alguna cosa i que malauradament, sols experimenten fluixor als esfinters. L’hi pregunto perquè ho fa, i em mira amb cara de no entendre, o no voler entendre-ho, i que ja ho deia el meu pare (el dels tancs soviètics) que no hi ha mes tonto que el que no vol compendre.

Avui es 1 de setembre del 2014, en Jobs la va palmar sense incorporar un corrector ortografic al Pages, i per postres es dilluns. demà serem tots una mica més pobres, estarem tots una mica més amenaçats i malauradament valdrem menys com a persones. Tindrem la possibilitat de trobar la felicitat en aquelles petites coses que fan que poguem escapr-nos de la realitat, però, sols si per un moment mirem el que ens envolta, veurem que ens queda ben poc per collapsar.

Un comentario Agrega el tuyo

  1. Aquest dilluns t’ha agafat fort.
    Be no et dic quina guerra m’empassava jo quan era petita perque em començaries a parlar de vostè, pel que fal pages jo fa temps que vaig desistir

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s