En Meadow ha mort.

En George Meadow morí ahir a la nit sense rebre els Sants Sacraments i en completa soledat, entre la mitja nit i l’aurora.

Poc a poc la seva vitalitat o el que es creia que ho era s’anar apagant a mesura que la realitat a vegades punyent i altres cop meravellosa va anar obrint-se cami dins seu.
Durant un any sencer, o quasi, va anar creixent fins a convertirse en alguna cosa tangible, alguna cosa que hom i molts altres vam creure real.
El seu altre jo, potser el més serè, se n’ha adonat que amb la existencia, amb el seu mer esser, havia conseguit fer molt de mal en poc temps, era segurament, tòxic, és, suposem que per aquesta raó, per molt que ganes no en faltessin, ahir, en George, va decidir no viure-hi més. No sortir de casa a mitjanit, no anar per no anar enlloc. No seguir els seus instints però si seguir una sensació o un cop de cor.
En Meadow, solitari i sempre envoltat de gent s’ha fos amb el temps per no tornar mai més. Potser empès per els murs infranquejables d’una troia que ha estat altre cop una ciutat inexpugnable, potser i segons crec jo, convençut que el poc camí que li quedava per correr poc tenia a oferir al gran camí que altri pot viure.
En George, potser, segur, n’estic convençut, ha estat trobat mort aquest matí, tenia una mà estesa al cel com si hagués vist una darrera llum, pantalons texans, samarreta de màniga llarga, xancletes. La casa estava ordenada, tot era al seu lloc, tot era net, tot respirava un moment congelat. Hi havia una musica que com remor sonava de fons, alguna cançó d’en Serrat que fa cosa d’un any no coneixia per rès.
Estava estirat, al jardí, prop del seu arbre preferit, les seves branques ara prop de la tardor severa, han començat a deixar caure fulles. Com en George, que poc a poc, ha anat deixant caure coses per tornar a la seva realitat, que adora, per fondres amb aquest cel grisós. La seva realitat, la realitat que també estima
En Meadow, tant desconegut, ha deixat aquest mon, en silenci, sembla que per decisió mutua.
A la mà hi guardava una nota. El caporal de la municipal l’ha llegit en veu alta:

“ens deixem, jo no hi he anat, i tu, has decidit marxar. Hi seré sempre que et calgui, i tindràs en mi, si em cerques, una mà que t’ajudarà en tot. Però, et mereixes, has, de construir-TE. Podràs contar sempre amb mi”

Suposem que escrivia a la vida.

Sort, i que els astres et siguin propicis.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s