Paraula de Stone!

Fa dies que no escrivia en català, potser o segur, perquè el Castellà et torna més internacional, pero dissabte passat, una part de la meva infancia se’n va anar a norris.

El primer cop que en vaig sentir a parlar fou gràcies al meu tiet Jordi, tiet i padrí, per molt poques mones que hagi rebut. Recordo com si fos ahir una esquiada a la Cerdanya, dormint a la casa del Dr.Marín a Volvir de Cerdanya, i el seu radiocasset a tota pastilla amb els Stones de fons. Recordo que la música no era res de l’altre món, i de fet a un nano com jo, lo d’aquells paios que cridaven era més aviat un infern qu’una altre cosa. Però va ser el primer cop que vaig sentir la seva veu, i aquell mitic “Paraula d’Stone”. El gustos musicals del meu tiet sempre han estat extranys, i ben ràpid podies passar del Dylan al Dalla sense arribar a Puigcerdà

Del Jordi, un gran tiet sense ets ni uts, gran i irrepetible, esquiador de pena a l’época, però ja, un payo peculiar i que es feia, (i es fa) estimar vam passar als companys d’atletisme. Era l’época dels grans a la cara, les palles nocturnes, i les primeres arrambades de vespre. Tenia 15 anys, la meva novia Sussana, plana como una posta de planxar i dolça misteriosa i atractiva com cap altre abans. Ella no em parlava del Jordi, sino que ho feia jo. Ella vivía en un carrer amb nom de Poeta (Rosalia de Castro?), i jo me les donava de enterat de la música. No en tenia ni puta idea, basicament com ara, però gràcies als entrenaments eterns al Serrahima amb uns elements tant extranys però que conformaven un mosaic musical dispers, la seva paraula de Stone continuaba vigent. El home Bala ( Miquel Angel Casanova Benedicto) era un fan del Bruce Springsteen, casi tant com el Marcos Cabanas o el Frans (francesc). El Marcos a l’época tenia tants grans a la cara que era difícil de veure-li el nas, el Frans es mossegava les ungles fins el primer metacarpiá, i el Home Bala ens explicava histories de cinc centims que juntaven a la mateixa frase, una Fender Stratocaster, thunder Road, i alguna tia lletja que segons ell s’havia tirat l’altre día (ho dubto que ho fés i crec que debia ser verge fins als 30). Aquelles tardes amb el Gonzalo Corroto (que era més del pastós de l’Aute), el Marcos, el Frans, la Tati que ens tenia a tots exaltats i la Monica Franzoni, (que en el fons era per mi la mussa de totes les meves polucions nocturnes) van passar amb en Tardá, qu’era un run run de les converses: era com un mite, i tots aquells joves, l’adoraven. En el meu cas, no sabía ni qui era, però reconec que em va ser de molta utilitat per fer-me l’interessant amb la meva primera novia que per cert em tenia el cor robat. Escribia poesía i li parlava de rock and Roll i entre una cosa i una altre la vaig estimar fins la fí de l’eternitat (que va ser més o menys el principi de l’estiu)

Els anys van anar passant i el Tarda Tardá va començar a pendre sentit per mi, era una bona opció a la radio, i encara que jo ja fós més de l’Ultimo de la Fila que de Pat Metheny, les hores de la tarda es feien menys feixugues. Escrivia al seu ritme poemes maleïts com els de Rimbaud, però amb més estraça que rima, i de tant en tant, escoltava aquell individu que arrossegava les erres com si fos francès i que resultava ser de casa seva, de Mataró.

La Sussana ja era historia, els meus companys d’entrenos també, a la universitat, amb tanta tonta suelta, saber de rock et feia especial. Les pijes de Dret es tornaven bojes per els tipus com jo: texans arrapats, samarretes guays, pinta d’existencialista i sobretot, amant del rock, tocava la guitarra en cercles intims, tant intims que mai vaig saber com es tocava, i parlava dels Stones com si hagues estat amb ells sempre al backstage. Gràcies Jordi, escoltar-te em va donar moltes tardes i nits de glòria on pijas adolescents dels barris alts es deixaven fer.

Desde aquella época, et vaig seguir amb simpatía. Era més per agraïment que per interès, i encara he de reconeixer avui, que de rock, ni puta idea, però de escoltar-te m’en vaig fer un tip.

Com que vas formar, i en formarás part, de la banda sonora de la meva vida volia dir-te que entre molts, jo, no t’oblidaré.

Paraula de Stone!

1301270686500

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s