Final de Champions, m’en vaig al cine!

el

En a mi, això del futbol, la Champions i la resta me la porta ben fluixa. És clar que a la fi un claudica, i s’ho mira, però això, mirar que no veure, el que està passant. 100% Jesus toca’m els collons Neymar i després si vols anem al cine!

Avui, mentres passejava per Barcelona, del Frankfurt de la plaça Sant Jaume a la Boqueria, per acabar amb llagostins i llibres a la motxilla, de la mà dels meus nanos i la dona, pensava en el que feia quan jugava el barça i tots els meus amics quedaven. Anava al cine, i sovint m’hi emportava alguna de les seves novies, o alguna que altre víctima recurrent que estava encantada de acompanyar-m’hi, ja sigui per veure una peli, o sucumbir dins la foscor a unes mans estranyes (em pregunto qui era la víctima realment, si elles a les meves mans o jo en els seus desitjos) Quantes vegades, i quantes d’elles encara avui com jo, passant per qualsevol dels cinemes que ja no existeixen a Barcelona, recorden aquells vespres de dissabte on la sala buida era la excusa perfecte per fotre les banyes als seus noviets formals amb un altre.

Fins a 69 cinemes he contat avui, la majoria ni existeixen, i son ja, records per tots nosaltres. M’he sentit vell, i molt. Recordava la meva avia, la Joana, parlant de sales de ball que no existien, quan venia a dinar els diumenges (i que segurament mai havia trepitjat); i veient-me a mi pensant en sales de cine, la majoria cutres, que no son més que records o s’han reconvertit en Discoteques com el Moratín, o en botigues de roba com el París que es va cremar el dia després de ser-hi amb la Susana Gomez Muns, o simplement en Parkings com el Loreto.

Barcelona ha canviat i canvia, i cada cop més m’hi reconec menys. M’emociono escrivint a vegades del Novedades i dels seus billars de sota, liant-me amb qualsevol xati repescada del super Burger King de la cantonada de Casp amb Passeig de Gràcia (alguna boja dels jesuïtes de Casp, segur), o veient Super Man al cine Atlàntico, o l’única vegada que el meu pare ens va portar a veure una peli, la Guerra de les Galàxies al floridablanca, crec, en tota la seva vida. Al Capsa fumant porros als lavabos o simplement comprant la entrada i esperant que la meva novia s’hi presentés, i acabant simplement passejant per Barcelona o assegut al Zurich amb els meus amics dels Serrahima, mirant qui no es presentava a les hores punta a les cites.

Barcelona però, i els seus cinemes, avui m’han apunyalat al cor. No existeixen ni el 20% dels que he comptat i d’una manera dolorosa he entès que la meva Barcelona ja no existeix, com tampoc existeixen ni la meitat de la gent amb qui vaig compartir anys gloriosos; senzillament ja no és possible quedar-se tirat a les rambles amb una menopea tremenda per despertar-s’hi amb tot a les 11 del matí o com li va passar a la meva amiga Anna quedar-se clapada al lavabo dels Enfants, i marxar cap al migdia saludant i dient adéu a la dona de la neteja. La Ciudad de los Prodigios, que tant em porta a la Monica Cañamero o simplement la Barcelona dels Impossibles trepitjada per les bambes barates dels meus col·legues del guinardó ha desaparegut com els seus cinemes.

Viatjant per el món he d’escoltar a tots aquests guiris, que perdoneu-me sempre em porten al xiste del Eugenio, dir-me què fantàstica és Barcelona. I jo sovint, o quasi sempre per ser sincer, penso que no tenen ni puta idea del que era aquesta ciutat, i en el que s’ha convertit. La Barcelona provinciana i potent, on la gent es coneixia, i sobretot, que vivia per ella i en ella, s’ha convertit malauradament en una espècie de parc d’atraccions per turistes de cap de setmana i aparador mundial del cutrerio institucionalitzat. Si, que n’és de bonica, encara, perquè qui ho ha estat de jove ho serà sempre, però la quisca, la manca de memòria i sobretot la falta de gent que la mantingui (aquesta memòria) fa de la nostra ciutat, avui de cines tancats o buits, un vella i arrugada imatge de si mateixa.

Llista de cines de Barcelona:

Adriano, Alcazar, Alexandra, aquitanià, arcàdia,Aribau,arenas,arkadin,astoria, ars, atlanta, atlantico, bohemio, bonanova, calderon, capsa, cine Catalunya, ABC, Atenas, centrico, novedades, florida, club coliseum, comèdia,galeria condal, diagonal, gayarre, dante, venecià, maldà, moratin, napoles, paris, petit Pelayo, rialto, spring, vergara, regió vistamar, Avenida de la Ley, capítol, bailen, Barcelona, Barroas, texas, coliseum, Dorado, excelsior, fantasio, femina, filmoteca, fontana, goya, Jaume I, lido, Loreto, Maryland, montecarlo, provenza, savoy, publi, regina, tivoli, Urgell, Balmes, waldorf,Rex,niza, Cinerama nuevo…

Aquesta Barcelona avui buida per una (una més) final de copa de Europa del Barça, esta desemparada, oblidada i és un producte de consum, un comodity en tota regla. El Cruiff del 73 que fumava als vestidors i el Migueli que repartia brega, o fins i tot el final de tot allò, Koeman, Stoikov, etc… han deixat pas a un paio amb una cinta de cabell al cap que posa 100% jesús, i una banda de paios tatuats que es passegen amb gorra de rappers o no saben sumar o fer la O amb un canuto, però de futbol i de pilotes si, això sí. La resta no és més que la imatge que projectem al món. La dels cines tancats, la de les multi-sales buides, i la d’uns jugadors que haurien de ser la nostra imatge i no son més qu’un circ ambulant dictat per petrodòlars o simplement per les seves sortides de to.

Ahir, mentres mirava el barça a casa uns amics de Mas Coll, envoltat de la més mundana i crua de les realitats: dones “sin cortapissas” (francament hi ha gent que callada estaria més guapa) i els seus homes reduïts als seus 40 i escaig a mers ninots de les seves famílies, dient una xorrada darrera una altra, que tant parlaven de futbol com de vaixells, com confonien yonkies i yoguis, la fanta amb un rioja, i austria amb australia, vaig pensar, que segurament ens mereixíem que aquells cines estiguessin tancats i que ens veiéssim abocats a veure, que no mirar, el barça. Sort de la dona, i sort de la dona del meu amic i la seva amiga, que semblaven haver comprat ahir també una entrada per anar a un cine, aquest cop “in and out”, on l’espectacle fellinià es projectava cap en fora i no a la pantalla.

Al final, vist com el que ho guanya tot tornava a guanyar, (i és que n’és d’avorrit que sempre guany el mateix) vaig decidir fotre el camp saturat de tanta xorrada indiscriminada, i després de veure com una pobre nena s’enduia tres pilotades a la cara, una d’elles fruit d’un dels meus fills. La mare de la pobre nena, empesa per la eufòria paternal a vestir-se del Barça que provava de jugar al futbol, i el que aconseguia era simplement estabornir-se, va pretendre que algú s’excusés per el cop de fúria a les galtes, a lo qual vaig decidir negar-me demanant el contrari per haver entorpit una jugada mestre que hauria acabat en gol. Va ser en aquell precís moment quan vaig entendre que allò era el The End de la peli, i que millor marxava.

Cines, cines, cines… potser tanquen perquè ens trobem amb actors que no saben que ho són que actuen gratuïtament a la tragicomèdia d’aquesta vida. Aquest era el pensament, persistent, que em rebombava constantment al cap mentre baixava cap a casa amb la moto, sentint afortunadament una mica d’aire fresc a les galtes.

Vaig tornar a llegir la llista de cinemes la majoria tancats a Barcelona, i vaig pensar que era una llàstima, tot plegat.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s