L’Ara, és sempre complicat. Un moment de por, un salt al buit, equivocar-se o encertar-la en aquelles proximitats clandestines que en clau d’un reviure, l’existència ens posa davant.

Dir un mai absolut és dificil, dir un si contingut, és falç, i el deixar-se portar per l’Ara, satisfets de viure un moment, ens fa esclaus de tot allò que ens passaria.

Cal encerclar el valor d’un silenci, mantingut, l’esguard encisat, que a distancia, sempre correcte, fa que els ulls es creuin en clau de secret, entre les veus que criden més fortes per fer-se sordes.

I tu, qui ets?

Sense estalvi, els vells i bells records ballen sinuosament entre nosaltres: una mà que es mostra i l’altre que s’escapa, una mà que es deixa, i l’altre que il.licitament s’esforça en amagar-se. La dansa ha començat, i de lluny, perque tots son lluny, les seves veus ja han perdut el contingut, i…