Per Catalunya, i per la Mercè! (i per tu Anna)

L’altre dia escrivia al blog un post que es titulava “15 dias para hacer el imbecil”, ja n’han passat uns quants o millor dit sols en queda un que és demà.

Vam començar molt seriosos, amenaces d’una banda i els somriures del altre. Però poc a poc, la desgràcia de les amenaces es va anar convertint en una tragicomèdia difícil de llegir, i fins i tot d’empassar.

Recordo quan tenia 15-16 anys i em vaig enamorar perdudament, durant unes festes de la Mercè d’una noia que es deia Anna, una tal Lorena ens va presentar i ens vam convertir en qüestió d’un concert del Sot del Migdia en carn i ungla, o potser en alguna cosa més. Recordo que l’hora es canviava per la Mercè en aquella època, i que la meva cara plena de grans, (o a mi m’ho semblava que en tenia tants), quedava més esmorteïda a la foscor, quan quedava amb ella a la porta d’una sabateria que hi havia a la cantonada del carrer Girona amb Valencia. Es potser el primer cop que vaig sentir la fiblada intensa d’un amor adolescent en tota regla, i sé que aquella foscor ens emparava a tots dos.

El que sentim els que votarem per la Independència el proper diumenge, es potser una mica com aquell amor adolescent que no sabem on ens portava però que amb el seu somriure ens encoratjava a tirar endavant. Ens sentim alliberats de les amenaces dels nostres pares. “On vas?” i tu que n’has de fer?

L’important es que hi vaig.

Recordo agafar la seva mà i després el seu braç i més tard, ja caminant cap a vés a saber on, anar sense un rumb concret però amb les idees clares. Com que tot passa per la Mercè, com ara, penso que som una mica els mateixos, som uns adolescents, i hem triat tirar endavant cap un destí incert, ple de desgracies com ens diuen, però ple d’il·lusions i futur, com creiem.

Com a poble som, altre cop, valents. No ens fa por fer-nos petons dels que dones o reps quan ets jove. No ens fa por, caure i fer-nos mal, i sobretot, com en tots els amors adolescents, no ens fa por estimar i viure com si no hi hagués un ahir per plorar i un demà a témer.

L’Anna, que avui té dos fills, encara té aquell somriure aclaparador i segurament quan fa petons se li continuen entelant les ulleres. Tenia aquella mirada miop dels que ho veuen tot però sembla que hi son lluny, i a nosaltres com a catalans plens de força, ens continua cridant l’aventura i les ganes de créixer i estimar i fer-nos grans, perquè ho hem vist tot i volem anar ben lluny.

“On vas?” i a tu que t’importa? Sabem, qu’una noia ens espera a la cantonada i que el futur en reserva penes i plors, però també estem convençuts que som grans altre cop i que res ens fa por, i que estem disposats a lluitar, créixer i estimar tant, com la primera vegada que en vam ser conscients, un cap de setmana, ara fa molts anys, per la Mercè.

Com diu aquesta frase tant mastegada ja, “que només els petons ens tapin la boca”.

Visca Catalunya, i Visca l’Anna!

11655256066_32847e00ee_b

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s