El meu temps.

He de reconèixer que darrerament estic una mica baix de forma. No em refereixo físicament, si no més aviat, mental. No és que em senti fluix, té més a veure amb dues coses molt especifiques: la paciència i el temps.

Cada cop tinc menys paciència perquè cada cop em queda, o ens queda menys temps. Quan dic ens em refereixo als que com jo entrem abruptament als quaranta, i en som conscients.

No recordo haver viscut dels 0 al 4-5 anys, recordo com una eternitat dels 5 fins els 30. Era tan summament al·lucinant ser, sentir-se i viure com un immortal! Dels 30 fins fa poc tot ha estat com costa amunt: treballar, col·locar-se bé, lluitar, cada dia, llevar-se al matí. Nens, dona, gossos, parets i parquets. Però desde que n’he fet 40 tot és bastant diferent. Reconec que ha estat incòmode, fins i tot poc satisfaent. Però crec que he trobat si més no el quit de la qüestió: paciència, i temps.

No vull, ni puc, dedicar temps a les coses que no m’interessen gaire. Incloc gent, activitats o simplement qualsevol cosa que no em convingui. Paciència: quan era immortal era fàcil ser pacient, però ara que he descobert que he de morir, ja no ho puc ser.

No és ben bé així: puc dedicar el meu temps i fins i tot perdre’l amb gent o coses que em fan com a persona i que he triat per morir a prop: la meva dona, els meus fills, les meves flors i gossos, els meus escrits, algun amic…Però la resta, he de reconèixer que no m’interessa gaire. La feina és important, però si fins i tot va arribar a ser-ne una realització personal, avui no és més que un trist peatge per poder viure, i si és possible, bé. No construir, en aquest cas, passa factura. Però no existir i no tenir consciencia del temps que passa es malauradament letal, i de llarg es una realitat de la que cada cop, molts, en son poc conscients.

Escolto paraules o expressions com “el nostre temps”, “temps de qualitat”, “el temps de cada cosa”…però cada cop em dono més compte que la gent té por de parlar del “meu temps” on molts quasi bé tothom, no estan inclosos.

Ja sé que és un tòpic, però el temps no torna….No torna mai. Es una mica com la mort i la gent: la gent sempre torna. (alguns son molt pesats) però la mort no torna mai, perquè vé per quedar-se i solament una vegada.

“el meu temps” , és aquell temps on la majoria de vosaltres no esteu inclosos. El concepte cada cop creix més i ocupa parts que abans quedaven lliures i que he regalat sense adonar-me’n que donava or a preu de blat.

Enfi, hem de ser més egoistes amb el nostre temps, perdrem amistats i simpaties, però podeu estar segurs que guanyarem en vida, i en nosaltres mateixos.

Ad_u

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s