M’agrada ser pare…

Veure la meva filla patinar és de les coses que més em relaxa. Sembla mentida, ho sé. Però moltes vegades, penjat d’un avió a 10.000 peus de la terra, tanco els ulls i veig com llisca per el ciment del poli-esportiu. Hi han altres nenes que patinen, és veritat, però, quan hi vaig, és a dir, quan hi puc anar, m’agrada, mentres parlo amb els altres pares de les tres xorrades que se’m passen per el cap i que sé que a ells els agrada escoltar, veure com el vent fa volar els seus cabells rossos i ella em somriu.

Es la meva filla i no hi puc fer més, com al meu gran, no crec que mai pugui estimar a ningú tan, ni tan fort, ni amb tanta devoció com estimo els meus fills.

Al gran sempre el tinc al costat, hi sigui o no, m’agrada sentir la seva presencia i el seu mirar a la vida amb serietat. Darrerament de manera enfadada, però sempre amb un deix d’humor i de tendresa que m’ensenya a veure les coses diferents cada dia. A la petita, amb la seva soltura natural, amb el seu “fer les coses fàcils”.

Tanco els ulls sigui a Tokio, a Reus o a Nova York, i me’ls imagino envoltant-me, fent les seves coses, parlant-me d’ells com el gran, patinant i fonent-se amb la música l’altre.

Tenir fills és de llarg el millor que he fet mai. No hauria dit mai que algú, o algú com jo, fos capaç de sentir tant d’amor dins. Estimo la meva dona, molt, els meus gossos, els animals que ja no hi son, i algun que altre amic que tinc. Els estimo molt. Però als fills, als meus, la quantitat d’amor que desde dins em brolla per tot arreu, la qualitat d’aquest amor i fins i tot la seva textura, és, com dir-ho.. diferent.

No sé fins a quin punt hom pot donar detalls d’aquest amor, qualificar-lo, quantificar-lo, donar-li aquesta o l’altre característica. Sé que em provoca un cert vertigen, es una sensació catastròfica quan hi penso. Ets sents tan responsable, i son tan teus que mai de la vida els hi voldries rès que no fos el millor. Els pares que moren per els seus fills, aquelles imatges que a vegades veia a la televisió, a les pel·lícules eren per mi una entelèquia fins al moment en que com a pare van començar a estar prop meu. Veure’ls créixer, plorar o somriure, o ser o començar a ser persones, és colpidor. Colpidor us pot semblar una paraula molt trista, potser fins i tot dramàtica, però els fills et treuen la vida, o et treuen d’ella. Deixes a vegades de ser persona per convertir-te en el seu àngel de la guarda, i pots arribar a ser fins i tot la figura ridícula que mai vas pensar ser, amb ells.

Tenir fills, o desde que els tinc, visc en un temor tan constant com la felicitat que sento quan hi penso. Proves de no cometre els mateixos errors que van cometre amb tu, però no sabràs mai si arribes a aconseguir-ho. Son persones i com a tals, grans o petites no reflexen el que els dones sents o lluites per ells si no que interioritzen dintre del seu gran-petit-immensament dolç i dramàtic mon el teu jo en ells.

Què complicat provar saber què pensen, que difícil. A vegades em miro els meus gossos i desitjaria que em parlessin. Sovint, potser molt, penso si faig tot el que he de fer per els meus fills, si ho faig bé, o potser malament. I entenc que no ho sabré mai, que la tasca de pare es injutjable sempre que la facis. Suposo, que algun dia, quan sigui vell si hi arribo, i encara frueixin com fan ara, crec, de la meva presencia, sabré o sentiré en algun lloc situat entre l’estomac i el cor, que m’en vaig sortir bé en aquesta feina tant ben pagada que és la de ser pare.

Fins aleshores continuaré disfrutant veient a la petita patinar com ho fan els àngels, i la presencia, a vegades enfadada, del meu gran, que tan em reconforta i que em fa sentir tan segur de mi mateix.

img_0306

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s