2016: Goig, la teva paraula. No l’oblidis.

Goig era la paraula adient, la que cercava aquella tarda quan passejant per l’estret passeig marítim entre el Masnou i Mongat volia dedicar al any que s’acostava. 2015 havia estat un any complicat, ple de joia, mancat d’ànima, com una entrada al cine d’una peli no gaire bona.

Feia por de pensar, no trobar la paraula, mentres alçava la vista cap aquella Barcelona tan propera i tan inabastable al gris horitzó.

Caminava forçat, (les cames ja no em segueixen com quan tenia 15 anys) i, el meu cor, que a voltes és encara el d’un adolescent es sentia fràgil confrontat a l’eternitat del Mar, aquest Mar grisós, verdós, quasi tropical i estrany.

Goig, goig era el que havia buscat en cada racó aquest any, sense saber-ho. A cada racó de carrer, sota els llençols, als ulls perduts de la gent que passava observada davant del meu esguard desesperat.

Potser aquest era el problema: cercar el goig més enllà de les meves passes desgastades i denses, pesades i absurdes, dirigides.

En aquell precís instant ho vaig saber. Passava del 2015 esquívol com una puta que s’enamora al 2016, verge, tot nou.

I que n’és de fàcil estrenar una cosa, un amor, un infant, un any sencer per omplir indiscriminadament de goig, d’amor, potser de res i de tot alhora. I aquest era el secret millor guardat, la facilitat , el goig, la poca intenció dins el destí per escriure dels que volem simplement viure.

Els anhels de grandesa dels joves que es fan petits als que es fan vells, les sabates velles que son sempre més còmodes que les noves desitjades, un jersei ample, uns ulls que ja miren com els teus de tan treballats i estimats, i la ma d’algú, un fill potser, que t’arrapa amb la força del dubte i la dolçor de qui t’estima sense apel·lacions.

Feia mal entendre que era el goig el que havia perseguit tot un any que es presentava sense solta ni volta davant meu. El corriol, era estret, la platja, el mar, el tren, el silenci trencat per algun repicar de timbre de bicicleta o alguna onada massa forta contra les pedres.

Tenia davant la solució de tots els perquès. Goig.

Potser el que hauria de cercar era aquest simple plaer de fluir. Enlloc de lluitar, enlloc de portar carregat a l’esquena tot aquell sac de grans intencions, havia de fondrem amb la brisa, amb els meus, amb la meva carn i la terra que trepitjava, riure sense pensar i plorar també, menjar paraules, i mastegar poc a poc els petons que sempre eren bons quan no els hi cercàvem el gust, com abans. Potser aquest 2016 de dies perduts, de 365 dies i un quart, havien de ser de goig: del Goig amb majúscula que sents quan ets feliç, quan ets trist, quan vius i tens la sort de viure, de saber-ho.

Poc a poc un sentit de placidesa m’embolcallava. Buscava la teva mà per explicar-t’ho, no hi erets, i tot i així vaig decidir que t’ho havia de dir, escriure-ho per si oblidava aquesta espurna puntual, present i enlluernadora en que havia descobert que el Goig era l’únic deure que tenia a partir d’aquest 1 de gener de 2016.

Ara, cada vespre o matí, si oblides el perquè estàs aquí amb mi, amb tots nosaltres en aquest món tan tèrbol a cops, tan abrupte, i perquè no, anònim, si oblides quin és el teu deure primer i últim, recorda aquest mot tant ple de força que et pertany, que és teu i que jo et recordo: Goig. Així amb una G majúscula.

Goig ha de ser la teva paraula a partir d’avui. No l’oblidis, i si ho fas, si per un moment et trobes sense rumb i mancat d’aquest mot, truca’m.

Recorda que som aquí per viure, i no per partir.

T’estimo.

Al Fenici

(alguns em coneixen per Jordi)

playa-de-el-masnou_7220446

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s