Barcelona is gone. Els vells temps…

el

Recordo que tornant de festa sempre feia la mateixa ruta, era hostil. Aquella època tot era violent en aquella banda del barri: les carnisseries Halal es mudaven en caus poc recomanables on les apostes il·legals, el costo, i els macarres més cutres es juntaven en pocs metres quadrats. Sortir de la plaça reial, a tope, i tornar als barris eixamplics era com poc una aventura solament apta per suïcides i gent com nosaltres.

De fet no puc escriure “recordo” perquè molt sovint no recordava gaire cosa de la nit anterior. Tenir entre 16 i 20 anys i formar part de la Barcelona menys pretensiosa, més gris i sobretot com acostumàvem a dir, més putera, no concorda gaire amb el record.

Avui m’hi tornava a passejar amb els mateixos ulls, i potser també amb la mateixa desesperació. Agafat de la teva mà i revivint cada cantonada. M’ho mirava amb ulls de vell, i anima infernal. Quasi com si aquell jo fos mort o a punt de fer-ho, de palmar-la en qualsevol instant, quasi com abans.

Tots aquells carrers m’eren tant i tant familiars? Podria haver-los fet altre cop a cegues, sense bastó, amb un chester als llavis i pensant en aquest tu que sempre esperava trobar cada nit…I que vaig haver d’anar a cercar tant lluny.

Avui hi caminava com un guerriller cambodjà. Amb peus lleugers, gatell a punt, ulls mig clucs i sang gelada. Hauria pogut escriure sang freda, però en aquella època la sang havia d’estar gelada i per descomptat havies de tenir el canell preparat i també el mentó, per rebre un jec d’osties de cop o simplement apartar el cuir negre i la plata fàcil d’un ganivet malparit a deshora.

Com ha canviat el barri!

L’Ahmed de la carnisseria Halal ja no és ell, sinó que crec que és el seu fill, i allà on pillàvem a deshora i amb deshonra hi ha un bar plè de guiris que es creuen el “non va plus” perquè al costat del que és el Born hi han descobert una mina, un lloc autèntic… Va parir!

Passejava per un dels indrets que més estimo de la ciutat i per un moment m´he sentit completament desnaturalitzat. Hi he fet fotos. Fa 20 anys, si les hagués fet, m’haurien robat la càmera, o m’haguessin estomacat sense miraments en algun carreró dels que es creuen i que no saps si no els coneixes on et porten i com et tornaran.

Torno a la ciutat, ara que soc de poble, (em ric de mi mateix quan escric això) i em sorprèn com de civilitzada n’és la meva antiga ciutat. Jo la recordo sempre com una trinxera, com un campi qui pugui amb rock and roll de fons, amb gust a pell suada, arrambades clandestines, molt d’alcohol, droga, i xocolata amb xurrus. Una ciutat quasi agressiva i sense condó. La recordo fosca, transgressora, i amb sentit. Amb els cines X de la Plaça Urquinaona, el passadís de la groga a la verda del passeig de gràcia, les Montesas robades i las pijas del Roswood. Quí no recorda les pijas del Roswood o les del Mirablau on el Sixt i companya ens foníem la visa de la darrera novia en Kubates de barril, i alguna altre cosa mentre le tocàvem els pits abans de fondre’ns sense avisar en aquell triangle estrany que existeix entre Via Laietana-La Ciutadella i tot allò sense nom entre l’Arc de Triomf ,el Palau de la Música, el Carrer Trafalgar i el Carrer de la Princesa

Qui no recorda a las pijas del Mirablau ara quarentonas amb pits plastificats quan es passeja amb cara de pocs amics per el Carrer dels Carders pensant que encara som als early 90’s…

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s