La teva darrera carta…

T’estava esperant, potser no. Més aviat seia al mateix banc de la dreta on aquella tarda fa massa temps vas besar-me i vas volar. En aquell moment no ho vaig tenir clar, però si, vas volar, desaparèixer, et vas esfumar com si abans de que els nostres llavis parlessin després del petó tu ja fossis un record.

Ara, han passat els anys i ja no hi ets. No et trobaré, tampoc et cerco darrera de cada un dels racons infernals on ens toca viure. A cops crec que et creuo, però son solemnitats de immaduresa dins aquest cos que ja no respon com abans.

Escric un blog i et cito. Si fos tant senzill com creiem, que amb un tancar els ulls i pensar en les teves mans tornaries prop meu… Però no és així. Ja no els tanco. Sabeu aquella sensació de l’aigua escolant-se entre els nostres dits, sabeu aquell intent seriós que fem sempre de quedar-nos amb un moment amb una cara, o un esguard. Allò que volem recordar exactament en l’instant que la vida decideix convertir-se en mort.

No et recordo, premo les parpelles, i em fan mal. Recordo que duia xancles com sempre, recordo la samarreta de màniga llarga que compràvem a Portal de l’Angel, però no recordo el tacte d’aquell tatuatge teu que tants cops vaig resseguir amb els meus llavis adolescents.

Aquella vegada vas arribar massa d’hora. Sempre t’esperava al passeig del Sant Joan amb Consell de Cent. Prop dels Maristes. Em fotia de fred moltes vegades però al final sempre arribaves i m’explicaves coses estranyes i increïbles que t’havien fet arribar tard altre cop, com sempre. Però vas arribar abans que jo. Vas fer-me sentir incòmode, m’agradaven aquells moments que sabia tenir per calmar totes i cada una de les hormones que em collaven el cap i la pell. Vas besar-me. No recordo els teus ulls i potser moriré volent saber quin esguard tenies aquell dia. El teu pare havia mort. Vas dir-me que llegís la carta que em donaves amb una ma ferma, que ho entendria. Aquesta mateixa carta que avui, regirant llibres he trobat.

IMG_7509

Saps que trobo a faltar el despreci dels teus ulls. Em deies que érem el centre del mon, i despreciaves el món, perquè nosaltres com tu deies érem sense dubte aquell pas més enllà que la nit esperava. Caminàvem plegats amb silenci i encara tinc molt present en aquella Barcelona grisa, en aquell carrer tan brut, com vas treure unes tisores meravelloses i et vas tallar les puntes dels dits dels guants de llana negra perquè volies saber quin era el tacte de les meves mans en tot moment. Avui el tacte és aspre i tu no hi ets. Aquella vida d’essers tocats per la immortalitat es presenta a traïció alguna vegada com avui, però per més que provo de recordar la teva mirada abassegadora no puc.

 

Vaig omplir el teu buit amb cossos, podria dir milers de cossos, però sols en van ser dotzenes, un viatge a la Índia, mig accident de moto, quatre baralles un braç trencat i un despreci per la vida, el mateix que tu tenies que encara avui m’acompanya intransigent davant de cada desfeta o quan encaro cada desafiament. Perquè tenir-nos por, em deies, si ells en tenen més.

Aquesta carta, avui, on em deies el següent, m’ha fet volar altre cop, com ho vas fer tu.

“Sempre estimat…..

he decidit que he de marxar amb els teus mots dins meu. El meu pare és mort i l’altre home important dins aquest univers esberlat que em resta, ets tu. Sé que em vols i per això marxo.

Demà ja no em veuràs i aquest banc on quedem serà el que més patirà, mai a la vida viurà un altre historia d’amor com la que jo sento per tu, i com la que tu recordaràs per sempre.

No em cerquis i si un dia em veus, no t’acostis. Jo seré per tu el més pur que hauràs trobat mai i tu xxxxx, seràs per mi la darrera cosa innocent que vaig desitjar. Potser un dia, quan ja no escriguis poemes d’amor com els que em deixes a la bústia de casa (que `sàpigues que els primers anaven a la porta B i jo era la A i la veïna jubilada del costat li deia a ma mare que tenia un novio secret a l’ascensor) recordaràs aquesta carta i com deia el Ernesto Cardenal sabràs que jo he perdut més que tu; perquè jo podré estimar a altres que no seran com tu, però en a mi ningú m’escriurà i m’estimarà com ho has fet tu.”

Avui, et torno a escriure, i ja no recordava l’angunia que vaig sentir tant de temps al no poder reviure els teus ulls i sentir el teu cos, prop meu.

Siguis on siguis, avui feia molt fred i m’he retallat les puntes dels guants de llana negre i he trobat altre cop les teves paraules. Vam ser un pas més enllà de l’eternitat.

dsc_00751

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s