La teva darrera carta (2)

el

Aquell setembre semblava que tot havia canviat, érem més alts, érem menys nens, teníem també més grans a la cara. Feia calor. Tot just les festes de la mercè eren a punt de començar, o ens ho semblava. Tots havíem tornat del nostre estiu. Tots menys tu i jo. Abans la gent desconnectava a l’estiu, o almenys nosaltres ho fèiem. Tots tornàvem al poble al juny i Barcelona passava a ser en aquell moment una ciutat llunyana on passàvem l’hivern fastiguejats per l’escola, els pares i totes les merdes que ens passaven quan estàvem tancats. Però Barcelona no existia en aquella època.

L’estiu era alliberador: uns vivien sempre a l’estiu i continuaven pujant cada cap de setmana i es ajuntaven amb la colla de sempre. Aquesta colla de sempre, la de les excursions en bici al Sant Mateu, els primers petons, els porros de darrera hora i l’alcohol d’amagats. Tots vam començar a fumar amb els de la colla del poble i tots vam perdre en algun moment el mon de vista, perquè el món, el nostre món no era cap altre que aquells tres mesos que ens alliberaven de tot. Comparat amb avui en dia, mons tan propers quedaven absolutament desconnectats per un espai de temps on res no es podia mesclar. Alguns provaven de fer que els grups es confonguessin i fins i tot, molts, perquè molts de nosaltres erem tots de la mateixa ciutat, provàvem de veure’ns durant l’any a la ciutat. Però no era el mateix. El col·lega de tota la vida amb qui havies reventat el bar del club de tenis i n’havies fugit amb la moto, no era la mateixa persona, i el polvo amb la Marina al lavabos del casal del poble no era el mateix si provaves de fer-ho amb ella al Roswood, potser ni volia saber-ne res de tu. Eren mons paral·lels que quan un començava, l’altre quedava en un estat de latència fins que finalment, després de 9 mesos de ciutat tots tornàvem altre cop com desesperats, amb més o menys bagatge, al poble de sempre.

Tu no hi erets, i tampoc tenies poble. Que curiós era que cada cop que jo marxava tu et quedaves, que curiós que em va semblar al principi, que aquell període estival on tots desapareixíem, tu et quedaves en una ciutat que sempre em va semblar fins aleshores alguna cosa agobiant, una bestia depredadora, o un tipus de pasta de dents sense gust.

Va ser estrany fins que aquell any, jo vaig quedar-me a passar l’estiu a Barcelona. 17 anys plens de glòria m’esperaven i la llunyania dels pares i germans, embarcats en un estiu als estats units em deixaven, sota supervisió de la iaia, sol a Barcelona.

 

Divendres 23 de juny de 1989

Hem estat fumant tota la tarda, ni classificatòries dels campionats ni les mates de la Mariona. La mol cabrona m’ha tornat a suspendre. Passar l’estiu estudiant mates no és el millor al·licient del món. T’he estat espiant. M’agraden les teves cames, de fet m’agrada tot en tu, et miro i tinc la sensació de que no t’acabo. Sé que em veies i sé que sabies que t’estava observant desde l’altra banda del pati. Aquest cop serà diferent de les altres vegades.

Tots marxen i tu i jo ens quedem al barri, ens quedem sols. Podrem veure’ns sense haver-nos d’amagar, fer l’amor en un llit normal i passejar de la ma com gent normal. S’ha acabat durant unes setmanes, mesos, una eternitat el tancar-se als lavabos del gimnàs del Insti o simplement escapar-nos a les mil de la nit per arrambar-nos abans d’anar a dormir.

Ja no podràs dir-me que no vols que ens vegin i jo tampoc podré dir que he d’anar a entrenar o simplement que els meus pares m’esperen.

Ningú ens espera.

Bé potser jo hauré de continuar esperant-te cada tarda al banc de sempre.

 

Sembla mentida com vist ara amb la distancia amb la teva carta al davant, tot em sembla entre més dolç i més tètric del que va ser. Fer-nos grans d’aquella manera tan voluptuosa i violenta no és el que volíem d’aquell estiu del 89. La Barcelona pre-olímpica, el Carrer Mallorca anant en el sentit contrari del que va ara, i l’absència de Paquis que obrien 24 hores al dia. No teníem mòbil, i no estàvem connectats. Encara que tu i jo no vam desconnectar mai. Recordo aquell primer dia, aquell 23 de juny, els dies a l’insti acababen, el Rius em somreia desde la finestra del primer pis, Vaig pujar a veure´l.

-Tu sempre fas igual, aprofites el límit de les coses? – suposo que es referia a les mates i a tota la resta.

-Ja vaig dir-te que a la vida 2+2 no eren quatre! Però no pots pretendre escriure això al final de Mates i dir que és el que us explico a les classes d’ètica! Collons!

No vaig poder evitar que se m’escapès un petit somriure.

-Passa cony! Marxes al poble?

-No, Aquest any em quedo a Barcelona.

-Vols dir que et quedes amb la Lita?

-més o menys…

-Vés amb cuidado, aquesta noia ja té un tempo de dona, i no de una dona qualsevol.

 

Vaig baixar les escales i m’estaves esperant. No vas dir-me rès, però em vas mirar les xancles, i vas riure.

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s