La teva darrera carta… (3)

el

Recordo el primer dia a l’Insti. Camisa a ratlles, i el teu somriure blanc, un ros als dits i aquelles parpelles que queien sense fer-ho, com la pluja d’octubre. Tothom em mirava d’una manera estranya. Nàutiques, texans de marca, camisa…. Era com una espècie de ET caigut al bell mig de la frontera del mon amb el Guinardó més salvatge.

Podia ser pitjor i ho sabia. Afortunadament sols jo en vaig tenir consciencia en aquell precís instant que vas dir-me que vingués i seiés prop teu.

Totes van riure, totes menys tu. Havien de passar llista, Lita. Va ser el primer cop que vaig sentir en la boca d’algú altre el teu nom, i encara que fos en els llavis d’aquell professor que més tard vam saber que freqüentava els cines porno de plaça Urquinaona, aquell Lita, fou, com un tatuatge o una processó per dins. Recordo que va cridar varies vegades Lita i que ningú deia res. Tampoc tu….

15 minuts més tard, mentres ens explicaven tot el que no podíem fer, incloent fumar al passadís, magrejar-nos al pati o simplement abusar dels de primer em vas passar una nota, hi havia una margarita pintada, i 7 paraules

“soc la Lita, et sobra un casc?”

3 hores abans havia arribat prop de l’insti. Havia tret el carenat de la moto el cap de setmana abans, l’havia pintat de gris grafit, i esborrat tots els signes de marca, arrencades les enganxines, mort a qualsevol vida anterior. S’havia convertit en un àngel negre. De fet el cap de setmana anterior havia fet moltes coses per darrera vegada.

La Xenia no sabia on plorar el dia que li vaig dir que tot havia acabat, que deixava de ser el de sempre i que ja no seria mai més el seu pal d’escombra, ni al Masnou ni a la Palma ni enlloc. Em tenia avorrit, va enganxar-se com una lapa al primer que va trobar i la darrera noticia que vaig tenir d’ella van ser les seves calces al parking del Port del Masnou, lligades al retrovisor de la moto, i una escopinada al seient. Li va costar tres mesos entendre que entre el seu món perfecte i la meva vida hi havia un abisme. L’Elena no s’ho va prendre gaire millor, però la meva relació amb ella sempre fou, diguem que itinerant. Follàvem, i segurament d’alguna manera algun va estimar l’altre encara que va ser a destemps, tot sempre era destemps amb ella, excepte quan els seus pares desapareixien, jo tancava el bar i ella havia de pujar a peu prop dels blocs. Recordo trobar-la sovint mirant als iots desde el parking de dalt del Port entre la estació de Ocata i el encreuament, el famós “cruce”, o alguns com el “bolido” amb la mateixa moto que jo conduïa havia mort esclafat per un cotxe. Quants cops jugàvem a no frenar en aquell semàfors? El seu cos es repenjava cansat als maons blancs, el bolso a la dreta, a terra, i una mirada trencada. Prop de la moto, amb el seu casc a les mans, esperant-me. Potser ella fou qui va preparar-me per saber que t’havia de trobar mes d’hora que tard. Vam viure amb tal tremendisme aquell estiu del 88 que vam quedar-nos, massa sovint, la Elena i jo, fora del dia de cada dia, per trobar-nos en la pell de l’altre, cada nit, o potser cada matinada.

Passaria molt de temps fins que tornés al Masnou… Res havia anat com ho havia planejat. Ni jo, ni els meus pares, ni ningú.

Tornaré més endavant a la raó que va fer que moríssim plegats, però una agressió al Liceu Francès, tirar-me a la filla del del Bar de la platja, i desconnectar tant sovint del món, no hi va ajudar gaire. Porros a gogo, sexe sense fronteres, i baralles nocturnes van acompanyar aquell adéu al meu poble de sempre on tornaria anys més tard.

-“si” vaig respondre a aquella nota que encara està sota el seient de la MBX.

IMG_2846-

Recordo que sorprenentment per mi les portes del Insti estaven obertes a l’hora del pati. 10:30… Un tal Ezequiel m’esperava a baix per currar-me, era la novatada sembla de cada any, que el matón del institut burxés als nous fins que s’hi tornessin i ell els esclafés.

Vam baixar plegats i a l’alçada del primer pis vas agafar-me la mà, em vas dir – tranquil – i entre la escala i la cantina de baix, vas besar-me davant els ulls del Ezequiel Castillo, que va col·lapsar el seu cervell a la mateixa velocitat a la que tu introduïes la teva llengua dins la meva boca.

L’institut va semblar paralitzar-se en aquell moment, i el mon també.

3 minuts més tard et posaves el casc de la Xenia i de la Elena i encaràvem el passeig de Sant Joan avall.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s