La teva darrera carta… (4)

Vas dir-me que anés avall que el món a Barcelona acabava a la platja arran de mar i prop del Hospital. Bufava un vent sec i els núvols de llevant es tenyien amb la mar d’un blau acerós, te’m vas arrapar com feia temps que ningú ho feia, i les teves mans van lliscar dins les butxaques de la meva caçadora tocant-me quasi la pell, i quasi no.

-Et porto al mar, Lita, si primer em deixes parar un moment.

-Fes el que vulguis, però porta’m-hi.

A l’alçada de Trafalgar vaig girar a la dreta i després Laietana avall fins al Palau. Vaig aparcar la moto prop de la comissaria: quina Ironia.

Aquell fou el primer de molts delictes que havien de cometre junts aquell any de merda que acabà tan malament.

Li devia diners al Lolo, massa diners com per no anar-lo a veure. Potser també massa com per no poder tornar-los i sobretot no provar d’espantar-lo. No era més que un altre pinxo a les ordres de ves a saber qui. Passava Coca i Costo als que com jo, després la fèiem desaparèixer, a canvi de molt més. Ell fiava. Era l’única cosa que el feia diferent i una bona opció per passar un estiu, una mica més pujat de tò. El darrer estiu abans de tornar a barcelona, començar a un insti de merda en un barri de merda amb el que vaig jutjar a principi, gent de merda.

La Lita va voler deixar el casc a la moto, li vaig dir que no. De fet amb un somriure estúpid  vaig dir-li que si no ho tenia clar amb el meu col·lega, que se’l posés tant ràpid com pogués. Va riure i vaig entendre que aquelles dents, no les volia escampades pel terra del Bar Miño.

SAMSUNG

M’esperava al final del Bar: era un d’aquells bars que sembla que el que el fa pensés en fer un wàter, enrajolant les parets fins l’alçada del pit, merda a cada una de les juntes, una barra de fòrmica folrada d’acer inoxidable i unes tapes que devien de estar en aquelles vitrines desde el dia en que van inaugurar el bar. Els lavabos eren bruts, però la brutícia no era de ahir, o de feia dos dies, sinó que devien d’haver nascuts bruts, com qui neix idiota, o simplement reia pensant que els havien arrencat d’algun altre lloc sense netejar-los i els havien instal·lat al Miño.

L’única cosa que valia la pena del Miño era que el Lolo era idiota, que la coca era bona i sobretot que fiaven.

Vam entrar agafats de la mà. No sé si perquè tu vas començar a acollonir-te o perquè així tot semblava més natural. Recordo que vas mirar-me d’una manera estranya, com si per primer cop pensessis que era o havia estat una mala idea fer-te la dona amb aquell paio que havia arribat a l’insti i que tenia una moto tant diferent. Suposo que solament volies veure el mar, però assumptes pendents et portaven a una altre divisió de la vida. El Lolo va somriure, el pobre era idiota i si no l’haguessin ganivetat al carrer Rocafort anys després ho continuaria sent. La noticia fou: “troben home amb un 3 tatuat al coll apunyalat a rocafort amb Consell de cent. Un altre crim ultra a la ciutat….”

Semblava com si les seves dents treiessin saliva, se li va disparar la respiració, tenia els dits de la ma dreta grocs de tanta nicotina, i sobretot, els ulls injectats en sang. Anava de droga fins al cul, i tenia petits espasmes a les parpelles.

El bar estava buit, dos iaios, el Lolo, la maricona del barri (ningú sabia el seu nom) i l’etern cambrer (que no era l’amo) darrera la barra. Si avui hi entrés algun d’aquests pijos europeus que venen a descobrir-nos la ciutat fliparia amb el Miño. Però esta clausurat. L’any 2003 el van clausurar definitivament després de qu’un gay fos penetrat estranyament per un ganivet talla-pernils i el trobessin dins d’una de les seves càmeres frigorífiques junt amb 25 quilos de peix congelat, un i mig de cocaina, i podrit, esperant el seu torn. Qui li havia de dir al inspector de sanitat de la generalitat que aquell dia faria fira trobant un cos injectat a tope de caball, i amb un lleuger somriure als llavis…

Vaig entrar com si aquell lloc fos quasi casa meva.

De fet hi havia passat moltes estones. El casc a la mà dreta, la Lita abandonada en un tamboret de polipiel vermella, prop de la entrada. Estava nerviosa, potser sabia el que havia de passar poc després.

El Lolo em va saludar desde el fons, estava sol, als seus ulls es llegia aquella cautela estúpida de qui te por de que li robin cinc duros quan el que et pot passar és molt diferent. No li vaig donar temps de pensar en més coses. Les claus se li van clavar desde la esquerra i el meu casc li va caure com un pedra desde dalt. Un jec de sang es va escampar sobre la taula i un silenci sepulcral es va fer amo del Miño. No quedava ningú. Las Lita estava estacada a l’entrada. El Lolo va provar de aixecar-se, però una patada directa a la ròtula el va parar, i tombar. Vaig agrair tants anys d’Atletisme….

Em vaig acostar a la seva orella, la dreta….l’única que no regalimava sang, i li vaig dir que desafortunadament no li podria pagar el que li devia, aquella setmana, i que no volia a ningur rondant per casa meva.

Vaig sortir del Bar… i vaig haver de tornar entrar.

-Lita, no volies baixar a la Barceloneta, o al mar?

-SI

-Doncs espavilem. O encara haurem de pagar els plats trencats!

Recordo que aquell dia vas haver de mirar-me com un igual, però encara no et coneixia prou.

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s