La teva darrera carta… (9)

Saps, avui ha vingut la teva filla. Ens ha portat un xicot amb els artells reventats, molt guapo. Quan els he vist he pensat en una nit de Sant Joan de fa massa temps.

Ell li somreia desde el llit, sense força.

No ha pujat a veure’t, si és el que vols preguntar, però potser era millor. Després el noi ha vingut altre cop, tenia el nas ensangonat. Recordes que vas dir-me que la teva filla era molt seva i molt de ningú? Doncs avui ho he entès.

Et poso un altre dosi de BR1, ja saps que la quimio té això i millor ho fem ara al vespre.

Va estirar la mà, i ella li va agafar amb carinyo. –Saps que potser ens en sortim aquesta vegada? Ja menja la Lita? L’he vist molt prima, o potser més dona. No ho sé Marc.

Mentres la infermera li anava xerrant, al mateix temps, li feia la ronda. Però a ella li agradava estar-si amb el Marc. Va entrar fort i amb cara de pocs amics, com ara la Lita, però va haver de quedar-se el que serien un dies. Una lluita interminable o bé, si, amb un final clar.

Com més apretava el càncer ell més si tornava, era com jugar al frontó del Natació Barcelona, més fort, més fort m’hi tornaré li va dir el primer cop. Ella no va poder evitar preguntar-li massa coses, i quan li va preguntar per la família ell va respondre que tenia una dona que era ja d’un altre, una filla que mai seria seva encara que fos carn de la seva carn, i una mare que sempre havia pensat que no era la seva i que semblava caure d’una figuera cada matí que es llevava. Desde aquell moment ella va saber que s’havia enamorat. S’havia enamorat d’un home que mai podria ser seu, havia adoptat una nena que havia vist fer-se dona poc a poc, i la rancúnia augmentava cada dia per aquella que venia a veure’l sempre quan ell dormia.

-I això quan acaba més o menys, li va dir. Perquè tinc pressa sap. He d’anar a veure la meva filla al seu entrament d’Arts Marcials.

Desde aquell dia, aquell home havia encarat cada mastegot amb un altre, cada cop contra la seva vida amb un somriure.

Aquells dies el tractament el tenia molt fora de joc. Era ara o mai, i ella ho sabia. El portava entre cotons i no deixava rès a l’atzar, doblant torns, vetllant-lo a la nit, xerrant amb ell. Semblava estúpid i es sentia dolenta, perquè quan sortia del Hospital, potser de permís o per sempre el primer cop, queia en un estat de desolació incomprensible. Ella no volia que en Marc morís ni que estigués malat ni fins i tot que passés per l’hospital…però el desitjava tant i era tant feliç quan a les nits el podia tapar una mica o simplement quan li agafava la mà o ell li somreia, sabent que patia com un gos, i li explicava les coses que passaven fora, -“perquè tu nena, no surts mai d’aquí oi? O és el que em sembla”. –“un dia et vindré a buscar amb la moto, i donarem un volt per on tu vulguis!”

S’havia comprat la moto feia temps, i desde aleshores jugava sol a programar un viatge per Europa amb la Lita. Havia comprat plànols i havia traçat rutes que canviaven a mesura que les guerres explotaven per Europa. -Ara no podem passar per Croàcia saps! Estan en guerra, ens perdrem Dubrovnik, i Sarajevo. Recordava sempre el primer cop que la va pujar a la vespa amb que havia ant de viatge de noces amb la dona, i encara veia la Lita asseguda sobre una caixa arrapant-se a ell com un lapa.

Feia dies que la moto estava aparcada al garatge de Rosalia de Castro, prop de l’insti. I la Lita algunes tardes i anava i li treia la pols, la tenia impecable. A cops si pujava i es posava el casc, s’asseia darrera i s’abraçava a algú invisible, al seu pare, i passava hores pensant que el vent li penetrava tot el cos. El sentia remugar com sempre feia, i desde que es va posar malalt, abraçat a ell alguna tarda de cada setmana, sentia el seu cos fort i aquell perfum horrorós que la mare li va regalar una vegada, i que ell adorava, encara que fos el mateix que duia el seu amant… Però qui pot culpar al pobre amant. Algun vespre, morta de gana, aquell estiu, s’havia adormit sobre el dipòsit com si fos el pit del seu pare. Es curaria! Ho sabia, era tan fort! I de lluny, de matinada veus de nois i noies com ella, que tornaven d’algun lloc la despertaven a un mon real, per tornar a casa, on ningú l’esperava, ni l’idiota del Rafa que havia engegat al acabar el curs.

El Marc era fet de granit, no obeïa a ningú, mirava de biaix a tothom, feia coses amb les mans i de tant en tant jugava al frontó amb el seu amic advocat. Sabia tan poques coses ella, que estimar-lo era fàcil. A vegades de nit, agafant-li la ma quan estava de guàrdia, ell, somiant li demana que li cuidés la Lita i ella entre petites llàgrimes que rodolaven per unes galtes enceses i soles, li jurava a ell, que ho faria sempre.

johnny-cogio-su-fusil-vivir-vivir-L-VjqG5O

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s