La teva darrera carta… (12)

el

La meitat del temps el passava vetllant per tots els pacients que tenia al seu càrrec. L’altre meitat vetllava per al Marc, com si fos quasi la seva dona. Potser era ja la seva dona. La bruixa que venia de tant en tant semblava venir per assegurar-se que era viu.

-Encara respira deia, i se’l quedava mirant per la finestra, de lluny. I després marxava.

Al principi no ho entenia, i fins i tot una vegada si va acostar didàcticament i li va dir que el que tenia en Marc no era infecciós. La va mirar amb condescendència i va veure dins els seus ulls moltes coses que els homes desitjaven, i altres que feien por. Es va quedar en silenci, va fer com si la infermera fos un més dels draps bruts que corrien per allà i va marxar.

Desde aquell moment va comprendre que l’única persona que estimava aquell home era la seva filla, la Lita, i potser ella també una mica, començava a estimar-lo. De tant en tant quan ja no podia més sortia a prendre l’aire i es prenia un cafè al “Los Angeles”. A l’hivern estava mort com un tanatori. Sols hi quedava l’amo, la filla y un tal Lolo que anava i venia. Poca aigua clara. El Pare sempre fotia crits i de tant en tant quan ningú no la sentia, la filla l’engegava a la merda i es preguntava perquè cony no s’havia quedat a Almeria. A l’hivern sols s’hi veien bates blanques d’infermeres i doctors, quasi sempre sols o en grups petits, però tampoc parlaven gaire. Els ulls se’ls quedaven perduts mirant al mar o mirant l’escot de la nena del Bar. Fugir de la realitat de l’hospital era primordial, i el “Los Angeles” era l’únic lloc que els quedava obert a l’hivern. A l’estiu la fila que feien era una mica més estrambòtica, la Barcelona dels “late 80’s” ja començava a apuntar a turistes en bikini a la Barceloneta, encara que no fos encara el que es va viure a partir de la segona dècada del any 2000, i es mesclaven paelles, bates, i bikinis tot el dia. Més d’un cop algú havia estat reanimat a mig dinar, i també més d’una turista va acabar en algun quartet de l’hospital inspeccionada a fons per algun metge que estava de Rodrigues…Ja ho deia la llegenda urbana que el “los Angeles” era casi con esta prop de Deu, per la possibilitat de salvació que hi tenies si et donava un jamacuco o perquè en el fons sempre hi podies lligar si anaves de blanc.

Sovint, quan xerraven de tot i de rès li deia que un dia haurien d’escapar-se al “Los Angeles” a fer hi una paella. Ell li deia que la portaria en moto i ella reia dient-li que estava allà baix. Encara recordava el dia que el va trobar estirat a terra amb mitja cella oberta i mort de riure. Es va espantar i de cop el seu cor bategava tant fort que podria haver-lo escopit per la boca.

-Però que ha passat???

-Res! Res, que m’he aixecat i m’han fallat les cames!

-Però on anaves?

-Volia veure aquell cony de bar que sempre em dius que és allà baix! Saps que m’ha semblat de veure-hi la Lita amb un noi amb caçadora negre, i cara de mil homes?

-Segur que no, va passa cap al llit.

Va ajudar-lo a ficar s’hi i de cop ell va adonar-se de com de bonica era el seu àngel de la guarda.

Sovint al “Los Angeles” hi trobava la filla del Marc. Li preguntava si no anava a l’institut o simplement si no anava de vacances. Ella hi prenia cafè i xerrava amb la filla de l’amo. Havien acabat sent amigues, una més desgraciada que l’altre i cap d’elles sense saber-ho. Li responia que ella no era sa mare, però poc a poc van anar creuant lligams que es farien eterns. Ella cuidava del seu pare i l’altre era el que en Marc estimava més d’aquesta vida. La convidava sovint a algun entrepà, que ella no menjava sencer, però que veia que guardava a la bossa. I la filla de l’amo, la convidava al cafè. Fumaven una cigarreta darrera l’altre i entre les dues reien de les confidències que es feien. Després, es prometien no dir-ne rès al Marc, que lluitava 5 pisos més amunt per una vida que valia una volta al món en moto, o potser sols era Europa…

-Escolta! Qui era aquell paio que estava amb la Lita al bar de la platja l’altre dia?

-Tenia cara de pinxo.

-No ho sé, però per poc li trenca el nas. El vaig haver de curar.

Aquella nit el Marc va dormir tranquil, mentres ella li agafava la ma.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s