Institut D’Alella: portes obertes.

el

Clar, resulta que es fan grans i d’aquí poc, seran a la ESO. Avui he estat a la Jornada de portes obertes de l’insti de Alella.

Primeres impressions complicades d’explicar. Tot just entrar i m’he preguntat si l’arquitecte era Stalinià o simplement no va mirar on construïa l’edifici. Un lloc tan privilegiat i que sembla que miri d’esquena a tot, sembla que miri d’esquena al món. He vist al meu fill molt petit allà dins i suposo que com a pare Gallina que soc, he notat com per una banda alguna cosa l’engolia, i tot el que coneixia de nou, jo, em provocava una reacció agressiva i continguda.

Totxo Gris, reixa, organització Stakhanovista, tres cables i un home que a la seva ombra es rendia una pell descarnada.

Jo no he entès com anaven les coses, els grups flexibles i la cantina, el francès amb l’anglès, i el meu fill a qui se li desperta la passió per la llengua del país veí, quan en parla ja quatre de manera fluida. Potser l’he vist més gran, i és això el que no m’ha agradat.

M’he retrobat amb una mestra que va ensenyar-me naturals, crec, fa 31 anys, li ha fet il·lusió veure’m encara que he provat de convèncer-la que no era jo sinó el meu germà. Perquè? Recordo que a l’època quan en tenia 10 ja era un peix amb més d’una espina. Per si les mosques he provat que res del que hagués fet pogués influenciar el futur del meu fill, que marxa tan lluny, son un centenar de metres de l’escola on és ara, però en mil·límetres son 100.000 i això perdoneu l’expressió és la ostia de lluny.

Així com als professors o millor dit professores de primària, els hi detectes encara aquest deix de mare que tan tranquil et fa sentir, avui el de socials m’ha semblat que anava per feina, la de Naturals també, i algú n d’ells m’ha dit que estaven desenvolupant una aplicació perquè pogués saber que el meu fill era al “centre”…perdoneu, hi ha de ser no? Es que té 11 anys. Centre? Centre de re educació, reciclatge, classificació, eliminació…”centre”. Tot el que em deien, em semblava coherent, tot és tant coherent. La vida no és coherent i segurament la roda del hàmster, la educació del tot igual, el llibre de Orwell 1984 a la biblioteca…

La biblioteca m’ha semblat el lloc més agradable. Havien pintat les parets de groc i la fortor a rotavirus d’estomac, pol·lucions nocturnes, i joventut no hi era. Potser no la freqüenta gaire bé ningú. Ha estat l’espai que un vell com jo més ha apreciat. Però també recordo la grim.ma (sé que la m ageminada, no existeix però me la pel.la i molt) que em provocaven les biblioteques fins que vaig descobrir la de dret l’any 1991, i tot el que d’amagat s’hi podia desenvolupar entre les estanteries.

He seguit la visita atordit, una classe on fan un catamarà, i després un pont i he pensat amb el del Riu Kwai, i he desitjat que fessin una nau especial per escapar volant d’aquell manyoc de totxana grisa enreixada.

El problema soc jo. Com pot ser si mai van agradar-me els sistemes que m’agradi el que he vist avui. He de reconèixer que ha estat angoixant. Potser el que m’angoixa es que es faci gran. Després el meu fill ha decidit sortir al pati, o la pista o cap a la Cantina. Cantina?? La cantina es on menjaven els militars i on vaig decidir enganxar amb cola d’impacte les mànigues d’un sergent borratxo a la barra fa 20 anys quan feia les milícies. Motiu suficient per que em fessin fora del Ejercito i perdés el grau d’alferes. Jo tenia un professor de Filosofia i ètica, de 2º a COU que deia que el que teníem a baix del insti era el bareto de l’insti, no la Cantina. Li van obrir un expedient, però va ser dels millors professors que vaig tenir mai. El Rius… (deia que ell també es tiraria la Escofet si fos més alt i begués més…).

Ha sortit al pati amb el que ell diu que son els seus col·legues, son amics seus, però això els fa sentir més grans, i de cop un ha agafat una pedra i l’ha llençat. La força ha estat molta, però s’ha estavellat contra la reixa del institut, ha quedat dintre. I he tingut la sensació treblinkiana de qu’aquets nens que entren al “centre” sortiran com homes, i dones. I he tingut una por al·lucinant, tant tremenda, que m’he endollat a la màquina de la llibertat que guardo al despatx, i li he explicat al meu fill la historia de Gerónimo, qui és, don vé, i perquè és tant important recordar les teves arrels.

Per la resta….sense novetat al front. Jo pintaria les parets i canviaria els neons blancs per alguns més calids….tot cambiaria molt.

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s