Els meus ulls seran el teu mon.

el

Extret d’internet: Dediqueu hi un minut.

«Dos homes greument malalts compartien una habitació a l’hospital. A un d’ells el feien estar recolzat durant una hora al dia sobre el respatller per afavorir un drenatge. El seu llit quedava al costat de l’única finestra de l’habitació. El llit de l’altre pacient quedava en l’altre extrem, prop de la porta, per la qual cosa no podia mirar per la finestra. Els malalts, en la mesura en què la seva salut els ho permetia, passaven hores conversant des dels seus llits. Compartien anècdotes sobre les seves famílies, el treball, amics i viatges. Cada tarda, quan els infermers asseien al malalt proper a la finestra en el seu llit, aquest es passava tota l’hora que durava el tractament descrivint a l’altre què veia fora. Durant aquest temps, el seu món s’eixamplava i cobrava vida amb totes les activitats del món exterior.
La finestra donava a un parc amb un bell llac. Cignes i ànecs jugaven a l’aigua mentre els nens feien volar els seus estels. Les parelles d’enamorats passejaven de la mà entre els camins de flors. Al fons, a l’horitzó, podia veure’s la ciutat. A mesura que l’home de la finestra descrivia totes aquestes escenes amb milers de detalls, l’home que compartia habitació amb ell tancava els ulls i s’ho imaginava. Des de feia dies, havia començat a viure de nou a través de les increïbles escenes descrites pel seu amic.
Una tarda, una banda de músics amb uniformes de colors desfilava pel parc atraient a tots els passejants. La finestra tancada impedia als malalts escoltar la música. Una vegada més, el malalt li va descriure tot el que estava ocorrent. Van passar els dies, les setmanes i els mesos. Un matí, la infermera va arribar per rentar als pacients i va trobar, amb tristesa, el cos sense vida del malalt de la finestra, que havia mort tranquil·lament mentre dormia. Tot seguit, va cridar a uns homes perquè retiressin el cos. Temps després i tan aviat com li va semblar oportú, l’altre malalt va demanar a la infermera si podien desplaçar-lo al lloc de la finestra. Esperava veure amb els seus propis ulls les colorides imatges que durant tants dies el seu amic li havia descrit.
La infermera, contenta de poder proporcionar-li aquest servei, el va canviar de lloc i quan va constatar que el malalt estava còmode, el va deixar sol. Lentament, l’home es va deixar lliscar en el seu llit fins a aconseguir incorporar-se prou com per mirar a través de la finestra. Però per a la seva sorpresa, a pocs metres d’ella, s’interposava un enorme mur de formigó blanc que no li permetia veure res excepte la paret. Molt confós, el malalt va preguntar més tard a la infermera què havia fet al seu antic company d’habitació a descriure-li totes aquelles meravelloses coses que, suposadament, ocorrien a través de la finestra, tot i que l’única cosa que podia veure per la finestra era un mur.

‘És impossible que veiés res d’això’, va contestar la infermera. ‘El seu company era cec i evidentment no podia ni tan sols veure la paret de davant. Potser només intentava animar-lo’».

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s