He fet un viatge pel temps, i m’he llevat en aquell llit que grinyolava de casa la teva avia, amb la lampara d’aranya que penjava d’aquell sostre, la finestra oberta i els llençols esllorigats, blancs. El sol de les 11 del matí entrava a barrenar l’habitació on ens estimàvem sense perdó.

En Carles Sabater sempre sonava de fons. Recordes aquelles hores, i hores, que ens passàvem estirats al llit, mig nus: recordo els pels del teu pubis a contra llum, rossos, quan amb el cap estirat sobre el teu ventre mirava la finestra oberta de bat a bat desde on veuríem el mar si no haguéssim estat més pendents de nosaltres.

Recordo agafar-te de la ma, mentre t’explicava tot el que faria si fos lliure, quan la llibertat era no estar pendent dels nostres pares. I resulta que després fou quan no en vam ser. Recordo el teu cos com si fos ahir. Podria dir que aquell cos, com tu el meu, el vaig modelar a cop de campanes del insti, i caps de setmana, hi vaig escriure amb un boli BIC poemes d’amor a les teves cames fines, esbeltes, mentres tu reies i no et creies que no tingués pessigolles als peus. Amb roba interior, encara verges, et passava els llavis i els dits per el teixit sedós d’aquelles calces petites i menudes com tu. Recordo que tenies els pits petits… i que més tard, quan et vaig tornar a veure, ja quasi no en tenies.

Però tornem al passat, t’arrapaves a mi quan anàvem en moto, el teu cos era  jove i expectant, com el meu, i ara soc vell. Jo encara puc dir que ho soc. Tu ja no. No saps com a cops et trobo a faltar i no pots imaginar que dur es pensar que mai més ens veurem.

El primer cigarret que vaig tenir als llavis me’l vas passar tu, era un Lucky Strike. Després en vaig acabar fumant molts, potser quan ens vam deixar va ser quan vaig canviar a Cherterfield. Però encara ara recordo aquell moment, després d’haver fet de tot sense haver fet rès, em vas besar i passant-me el fum vas dir-me que te l’aguantés, que anaves a la cuina a buscar aigua. Vaig fumar i per sempre més aquell moment, veient-te com anaves per aquell llarg passadís ple de llum cap a la nevera, sense els sostenidors, amb aquelles calcetes blanques, quasi tan com la teva esquena eterna i pigada.

T’has quedat gravada en totes les cançons del Carles Sabater, perquè morir jove aleshores si que era una opció, cap dels dos ho volíem i dintre nostre, mentre ens besàvem a casa la teva avia, o a cada semàfor del carrer quan es posava vermell i feia massa calor per continuar amb el casc posat, o a aquella Barceloneta pre-olímpica on la gent anava a fer paelles al matí, punxar-se al vespre i follar a la nit, cada vegada vas gravar-te en els meus records d’adult, aquells que, quan ja no puc somiar, i escolto en Carles com avui, em venen com torrents de suor, lletres, cos i pell, i sé que tancant els ulls encara puc veure el món a través dels pels rossos del teu pubis a contra llum d’aquella finestra que donava al mar.

Saber que no podré tornar-te a veure és un càstig, però també, una sort.

Tot el que vam somiar que faríem quan fóssim grans ho he fet, i potser tu un dia, dintre de molt de temps, m’estaràs esperant més enllà per tornar a pujar a la meva moto, o escoltar nua amb mi, “Ho faig per tu” d’en Carles.

Potser ets amb en Carles, perquè no?