Adeu sisè: Preguntes equivocades, i encertades…

Sense entrar a parlar de la festa de final de curs de sisè d’aquest any, que va funcionar com un rellotge suís, i que va satisfer a tothom, incloent-me a mi, que vaig ser convidat per un amic.

Sense considerar l’esforç, enorme i sísific, d’alguns, i la no implicació en cap detall com qui em va tenir a bé de convidar-me, que va portar a que la festa fos un èxit, em quedo en el detall més important per a mi, que son les paraules que es graven desconsideradament a les ments del que no son més que nens, per molt que alguns pares, (crec que masses després d’aquella festa), pensen, en aquest salt mortal amb pirueta a l’altra banda del carrer, com el pas inefable a una època adulta per la qual molts no n’estan preparats; ni ells ni els seus fills.

Son nens: onze, dotze? Nens i nenes amb instagrams que fan fredor, facebooks agressius en molts casos i en altres, plataformes que gestionen els seus pares en nom seu.

Ahir, un dels speakers els formulava les preguntes equivocades. Les preguntes que es farien tots aquells que no han passat, o deixat, una joventut acomplexada o no, i no han fet el pas a una edat adulta. Potser les preguntes eren les correctes si les formulessin adolescents a nens. Però malauradament les formulaven adults, que fa vint anys que tenen vint anys, a nens que volem vestir de mones de pasqua i adolescència, quan en molts casos, afortunadament, es planten davant la vida amb la il·lusió dels 12 anys.

Anem massa ràpid amb ells, i, davant l’expressió de què ràpid creixen! , jo sempre responc: tant com tu l’aprestes per fer-ho, tant com la poca gestió que d’ell en fas.

Què n’esperes tu del mon Joël, Maria, o Marcel? ¿? Què n’espera de tu el món Max, Marta o Judith? Aquestes son les preguntes equivocades de tots aquells que esperen alguna cosa o que cauen al servilisme absurd d’una societat que els vol avocar a l’esclavatge; tant una com l’altre son les preguntes que hom, quan entra a l’estadi adult deixa de fer-se, i sobre tot, és aquella pregunta que trenca amb el món dels somnis per convertir-lo en la roda del hàmster. Un nen no n’espera rès del mon. Viu. Un adolescent, turmentat i destinista, (tots n’hem estat d’adolescents) espera del món i creu que té, o es mereix, un lloc en aquest món. Un adult sap que ell és mon, i sobretot que ningú ha d’esperar res de ningú, ni sentir-se obligat, sinó que més aviat saber-ho, fa que viure en llibertat et prepari per rebre o donar-ho tot sense fer-se aquestes preguntes; havent-les superat.

La mestre, va parlar de reptes. La vida com un repte. Un repte com si fos aquesta vida. Un cop més va parlar als fills i no als pares, sabent o intuint quina és la pedra angular de tot: que els pares aviat deixaran de ser-hi i enlloc de crear ciutadans amb preguntes que “esperen”, vol crear essers humans, i individuals, que preguntin.

Els fem créixer massa ràpid, considerem com a adults a nens i nenes que tot just albiren els primers amors i les poques passions que els deixem, darrera la massa implicació, o la veritable poca implicació, dels que som pares i ens desentenem completament dels que, avui per avui, encara son els nostres nens.

Escoltava als nanos dir el que volien ser de grans, i passàvem de futbolistes a perruqueres, dissenyadores d’interiors, i informàtics. M’hagués agradat escoltar més escriptors, més viatgers, o més “no vull ser rès”.

Van fer una festa de sisè espectacular, amb els típics cafres, els típics nens i els típics pares, i vaig tenir la sensació que ells no estan encara preparats per fer el salt mortal amb doble pirueta al institut, que molts pares d’aquests fills no l’han fet mai, i que els que si, ens en guardem d’explicar-lo.

Uns els van fer les preguntes equivocades i malauradament molts dels que escoltaven viuran vides equivocades, i altres ja les han viscut.

Es un adéu a sisè. El pas suïcida de molts nens a una edat adulta que els decebrà, perquè els qui els acompanyin no sabran fer-los les preguntes correctes. L’única que potser ho va entendre es la mestre que els ha acompanyat aquests dos darrers anys.

Si Lidia, la vida es un repte, ells son Repte, i ningú, ni ells mateixos han d’esperar res d’aquest món, perquè ells son el MON.

 

 

 

 

 

Un comentario Agrega el tuyo

  1. Lídia dice:

    Vaja… moltes gràcies per la part que em toca! Ha estat una sorpresa molt grata llegir això! Sí, vaig parlar-los a ells per intentar recordar que són els escriptors de la seva pròpia aventura i engrescar-los en tot plegat… la vida és un repte, totalment d’acord!

    Bon estiu!
    Lídia

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s