Don’t fly me to the Penedès (fly me to the moon)

el

Viatjava camí avall del Penedès avui. Sense ganes, pensant en les coses, i pensant en tú. Recordo que em vas dir una vegada que el Penedès era una terra bonica, i, mirant endarrera en el temps, mirant a avui, jo no hi trobo més que un gran paisatge, amb una terra massa treballada per l’home, i potser, i fins i tot, maltractada.

Pensava en tu fent llit, recuperant-te d’aquests envits tan besties als que la vida ens fa jugar, besties i traicioners. La collita no deu ser bona aquest any, i fins i tot crec que “els grans” com els anomenem deuen anar de cul buscant vi per fer els seus caves.

Quina gran mentida aquesta, i quant de pa dona a tort i a dret. He pensat en trucar-te, però tampoc volia que em parlessis gaire. Volia saber com estaves. Però després he pensat que no em calia saber com estaves.

El Penedès avui estava gris, les fulles de les vinyes estaven com pansides. Com quan reguem massa una planta. Es com si l’amor et matés, és com si la mort fos a prop, i pensava, a 130 per l’AP7 que la tardor te això. Uns la veuen com un endormiscament de la natura, altres com l’agonia abans la foscor total.

Em preguntava quin sentit tenia baixar cap al sud, si tenia algun sentit fer tot el que faig, i de cop, i mentre lluny, podia albirar el campanar de Vilafranca, he vist que sortia el sol.

Un Pilot de Lufthansa, un dia que tornava de perdre un negoci, un de molts, i que em pujava al seu avió, va dir-me: “don’t worry sir, up there is always sunny”…m’aferro sovint a aquesta frase, i deu ser estupid, però és veritat que a cops es converteix en un mantra molt util.

He baixat, he fet el que havia de fer, he tornat i he recollit els nens a l’escola. He tornat a pensar en tu, t’he imaginat caminant poc a poc, parant a buscar el pa en aquell forn que fa cantonada, i sabent com fruïes que la tramuntana et llepés la cara d’una manera insolent. Aquests espais oberts, amb unes oliveres recargolades per un vent maldestre i una terra calcarea als vorals, aquest lloc tant insolent i natural, per poc m’estavello altre cop contra la barrera del peatge, i de cop el mon real, tan irreal, ha tornat a mi. Facebooks, messengers, els correus inútils escrits per motius inútils per inútils. La vida per se, que ens passa per davant i un dia ens passa la factura sencera, a vegades abans que ens portin els cafès.

Reconec que he canviat la radio que escoltava, que amb un ritme constant em parlava del sexe anal socialista, i he posat a tota pastilla un disc d’en Frank Sinatra, i aleshores, en aquell precís instant “fly me to the moon” a sonat.

Com m’agrada haver invertit una pasta en el sistema de so del cotxe. He mogut la rodeta, a tope, i aleshores he recordat aquella cata que vam fer plegats una vegada al febrer de l’any 2000 a Londres, quan erem uns Mariachis i el pitjor importador de Anglaterra ens semblava gloria.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s