2 horetes a un hospital públic.

Recordo haver anat a l’hospital a un hospital fa uns anys, potser el mateix dia que vaig decidir no tornar mai més a un hospital públic a no ser que em fotessin fora de la mútua o tingués un càncer greu o simplement no arribés a temps a algun lloc millor, o al cel.

Recordo arribar amb el braç del meu fill dislocat a urgències, compartia espai quasi a la entrada de ambulàncies el meu cotxe i cinc o 6 cotxes multats. Hi havia un cotxe de la urbana de la ciutat apuntalat amb un Municipal fent burilles, esperant la següent víctima, i un altre cotxe, aquest dels mossos, més apartat, mirant amb sobrietat, i superioritat al pobre de la local.

Vaig entrar amb el meu fill a coll. El colze fora de lloc, amb una pronació de l’articulació. L’acabava de recollir de l’escola 15 minuts abans. És veritat que la directora de l’escola ni es va personar, però també ho és que no es persona gaire sovint, sigui en el meu cas que el teu fill tingui un braç dislocat, sigui que a algun nano de 6º l’hi hagin fet menjar pedres a l’hora del pati, o qu’una professora hagi decidit fer empassar una pastilla de sabó a la teva filla perquè ha dit una paraulota. Enfi, entrant amb el meu fill a la sala d’urgències, amb el braç mig penjant em van fer esperar davant un vidre blindat, i explicar el que havia passat. El nano bramant, el colze dislocat….

Van despenjar el telèfon, i els mossos van entrar, una infermera o metge es va endur el meu fill i els mossos em van emmanillar de manera preventiva. El mosso va dir-me que no em posés nerviós i jo amb franquesa no m’hi vaig posar gaire. Em va mirar amb cara de mal-rottlo i va dir-me “protocol”. Automàticament vaig girar sobre mi mateix i vaig donar gracies a 9 mesos d’entrenament a Poitiers al Juriscorps. El mosso que acompanyava al que m’havia emmanillat, va quedar entre nosaltres dos, i el meu braç va quedar travessat entre ells i una paret. No ens podíem moure i cap d’ells sabia exactament si havia estat un acte d’agressió o simplement que n’eren de poc hàbils. Però o em treien les manilles o cap dels dos era capaç de moures, i jo sí. (un dia us explicaré què vaig fer durant 9 mesos a frança l’any 98)

La infermera va sortir, o era la metge, i els va dir que em deixessin anar. El meu fill amb el braç penjant se’m va arrapar, i ells van retirar-se. Entenc que hi hagi molts pares que peguen els seus fills, però també entenc la diferencia entre el protocol, la diligencia i la intel·ligència.

Vam trigar una estoneta a posar-li el braç a lloc, a fora hi havia gent passant-ho malament, yonquis, uns quants avis amb grip, gent com tu i com jo.

Tot sortint vaig trobar una multa al parabrisa i el municipal greixós mirant-me de reüll. Vaig deixar el meu fill lligat al cotxe, vaig tancar i vaig agafar la multa. Vaig treure un zippo que tenia a la butxaca, vaig picar a la finestra del municipal, vaig ensenyar-li la multa, la seva, i li vaig calar foc.

De sobte i per un breu instant els seus ulls es van encendre, va obrir la porta i em va voler agafar per la caçadora, me’l vaig treure del damunt i en el precís moment en que feia signe de voler treure no sé ben bé què del seu cinturó, un dels mossos el va aturar.

Potser fou la avant darrera vegada que vaig agrair una cosa als mossos, i de totes, totes la darrera vegada que vaig anar a urgències.

Espero no haver de tornar-hi.

Els metges un 10, la poli un 10, els municipals (enfí), però anar a urgències? No way.

http://www.elnacional.cat/ca/vida/inquietant-missatge-sala-espera-hospital_119613_102.html

 

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s