T’estimo.

M’agraden els finestrals, els amples i grans, vertiginosament nets, finestrals que miren més enllà dels llocs, i més enllà de la vida.

Als finestrals abocats al mon, els dies s’impregnen en els seus vidres, les escalfors, i els freds, les presencies i els oblits, aquelles cares de gent que no tornarà, els que pateixen i, els que alguna vegada van somriure tot i mirant-hi més enllà. Els finestrals, el meu finestral, el que s’eixampla en un lloc concret, entre Solsona i el Port, em mira. No m’ha vist mai, encara, però sé que em mira fixament, sé que em veurà algun dia. Els meus records semblen haver-hi estavellat salives, suors i amors, tots en un futur proper entre el demà i el dia de la meva mort.

De lluny, el reflex de la llar de foc hi dona el caliu, però assegut, veient el fred que s’escola entre les seves escletxes, em cou.

Els finestrals oberts al mon em fan pensar en tu. Et recordo com si fos ahir en aquesta mateixa estança. No teníem malicia en aquella època, semblava com si sempre hi haguessis estat. I jo, com si mai hagés marxat.

Els finestrals en precari em retornen a una vida solitària i seca. Tot mort al voltant, jo i el meu cos maltractat per la vida, i tot de tu ho impregno. La teva presencia, fonamental i dolça em guia els dies, tots els dies, i sovint, aquí a Alella, et dic que el que hauríem de fer es cercar el nostre finestral dalt la muntanya, on jo podés escriure i tu fer totes aquelles coses que fas i que no entenc, els pastissos, tots els teus llibres escampats, els papers escrits de mil projectes que sempre son en marxa.

“Hauries d’escriure” em dius, i et dic que no tinc temps, i que quan visquem a la muntanya ho faré. No tinc temps per pensar, les urgències d’aquesta vida que no és nostre m’embauquen les hores. També sé que no sabria escriure i que son tantes les coses que faré “quan visquem a la muntanya” que potser ja no em quedarà temps per fer-les. Tanco els ulls i entre veig els meus dos gossos prop meu, els gossos que em vigilen els somnis i que jeuen arraulits sobre una catifa vella que han fet mes seva que de ningú.

Escric, veig el dia que cau pel finestral que mira al sud. Vaig deixar la casa amb els arbres podats i la piscina neta, vam marxar desant la casa als nanos, i mentre la urgència de les seves vides creixia, la nostra s’esmorteïa poc a poc. Vam decidir que el telèfon restaria clavat a la paret de la cuina que mirava a la serra de ponent, els cavalls i les vaques canviaven de lloc a mesura que les temperatures fluctuaven, i les primeres neus, les neus del vespre, emblanquinaven els prats de cara el Port. Recordo les primeres pagines que llençava a la llar de foc sabent que mai podria ser escriptor, i recordo aquells passejos, llargs, plens de silencis absents, escoltant solament les potes dels gossos rascant terres i dolls, mentre les branques dels arbres tocats de mort per la tardor deixaven caure les seves fulles sense cap pressa aparent. Ho recordo com si fos ahir, i de fet és encara el demà, aquest demà ple de matisos que busquem i que provem de fer nostre cada dia. Bocherini ressona a les parets de pedra, sona en tot el meu esplendor, mentres les lletres s’esfilagarsen sense temor en un altre full blanc que no troba el camí correcte.

Alço els ulls i et veig amb les ulleres posades, aquestes ulleres que encara no portes però que aviat necessitaràs per tot, aquestes ulleres d’un color vermellós i tardorenc que et van recomanar a la òptica del poble. Proves de llegir un llibre de cuina que explica com fer un pastís o un plat de pasta que tu faries diferent, et queixes i dius que no saben que diuen. Passa la tarda sense novetats, de lluny la casa de la rectoria il·lumina la finestra que ens vigila i que ens indica, com si fos impossible arribar hi de dia, el camí cap al nostre poble. Un altre poble que em sabut fer nostre, aquest poble on som els estranys que han vingut de barcelona ja fa massa dies per recordar però que encara no son els suficients per ser com ells.

ventanal-castillo-cfd1f620-86e7-4060-ba26-0f3551b3af78

M’he descobert pensant en Deu, fa dies, penso en ell com el proper lloc on anar, o potser hi aniran els gossos abans que jo.

Vam deixar la infelicitat de la costa del maresme per anar a parar a una muntanya que encara no coneixem. Vam decidir marxar i abandonar les lletres ordenades i les anades i vingudes d’una Barcelona cridanera i absurda, vam comprar un llibre per saber quan plantar patates i com fer conserves de coses. Vam vendre el cotxe de neo-ric, i vam comprar un ferro que caminava per la neu, que s’escalfaria al estiu i que la calefacció mai es posaria en marxa a l’hivern. Vam fugir com lladregots nocturns d’una realitat que no ens omplia, que no ens atreia, i que poc a poc ens anul·lava com a individus. Ens feia por el no tenir un metge a prop, i tu vas començar a cultivar herbes estranyes i a sortir els matins amb un cabàs per recollir arrels. Series la meva bruixa desde aleshores i et feia les bromes de fer-te una cabana al mig del bosc. L’única cosa que ens lligaria a la nostra vida d’abans era una gran pantalla, “com de cine” ens deien els nets que ens deixaven a temporades els nanos, on veiem pel·lícules de tant en tant. Aquelles tardes que començaven ben d’hora i que ens descobrien a mitja nit empallegats un amb l’altre veient alguna cosa que ja havíem vist.

Volia, vull morir així. Vell, prop teu, davant del finestral que dona a ponent, veient el sol morir amb mi, vell, després que els nets hagin marxat diumenge al vespre, amb uns tuppers de macarrons fets per mi. Morir poc a poc mig endormiscat, vell, sé que vull morir abans que tu, no molt abans però si una miqueta, sent aquest el meu darrer acte de egoisme, de covardia envers tu. Però no vull patir perquè no en sé ni en sabré mai, com tampoc vull fer-te patir, per això no vull que emmalaltim. Em fa por deixar-te en aquesta casa gran, de pedra, sola, que faries sense mi, sense els gossos, que faríem sols un sens l’altre. Potser no hauríem de morir mai, o potser mai ho farem.

La casa ens perviurà i deixarem notes secretes a les parets, entre les pedres, com ho fèiem a la casa d’Artà, aquella casa de Mallorca que mai fou nostre però que fèiem que ho era. Potser en el moment del adéu, aquella brisa calenta de Cala Mesquida em tocarà la cara, la teva ma m’acariciarà els cabells, els quatre que ens quedin i et diré com de bonica ets, com de preciosa encara et trobo per molt vells que siguem, i molt joves que ens sentim

La casa se’ns farà gran i l’omplirem d’amics com sempre i cada any vindran menys amics. Alguns perquè hauran mort, altres perquè ni tu ni jo els aguantarem vius. Alguns no voldran agafar el cotxe altres no voldran marxar mai, i potser algun dels nostres nets, et mirarà amb els mateixos ulls que jo avui et miro i veurà en tu la gran dona que ets i que enganxes, aquesta dona serena com una lluna i enèrgica com una estrebada. Potser algun net em veurà jove i fort, com encara em veig, potser algun d’ells buscarà i trobarà les notes d’amor que ens haurem deixat amagades darrera les pedres en els murs de la nostra casa de la muntanya, aquesta que encara no tenim i de la que sempre parlem.

Els nanos un dia pujaran i recolliran les nostres coses, perquè nosaltres ja no hi serem, la casa haurà estat tancada tant de temps, i obriran altre cop el finestral que mirava a ponent i seuran a les nostres cadires, i potser pensaran que es un gran lloc per anar-hi a viure, i per morir.

Potser aleshores, d’aquests murs tan freds, altres veus tornaran a parlar d’amor, de cuines i de llibres, com nosaltres vam fer la resta dels nostres dies.

T’estimo.

ventanal-de-hierro-928453

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s