Ens cal ser immortals? Homo Deus

el

Fa dies que hi penso, i crec que deu ser gràcies, o malgrat a, que llegeixo el Homo Deus d’en Yuval Noah Harari. Té nom de falafel o de menú de Air Índia, però resulta que es un paio, y professor d’Història a la Universitat hebrea de Jerusalem. Va escriure Sapiens, amb que em vaig delectar, i ara em fa pensar en la immortalitat. Té l’edat del meu germà i tres anys menys que jo, però afortunadament no l’hi arribem ni a la sola de la sabata.

Em fa pensar i molt, de que em passarà si em torno immortal. Em preocupa, però si el repte del passat era sobreviure a una plaga, o a una guerra, o a un mal de cap, ara resulta que després del breu ínterim de sobreviure a la mare o als atemptats de la sogra, el gran problema que tindrem serà el de sobreviure’ns a nosaltres mateixos.

Us podeu imaginar que jo escrigués per sempre, que algu que et quisca cada dia ho podés fer in secula seculorum? Us podeu imaginar simplement comprant a Ca la Librada per sempre o poder presentar-nos per alcalde tantes vegades com volguéssim?

El que més por em fa es el concepte de la perfecció. Com més temps passéssim vius més perfectes ens tornaríem. Faríem l’amor d’una manera perfecte i mai faria pudor a suat a pet, o simplement no se’ns quedaria cap pel entre les dents. Recordeu aquella imatge de treure’ns alguna cosa de la boca a la Línia 5, la blava, tornant d’alguna aventura passada de voltes? I les truites? Les croquetes serien sempre perfectes i la Laura Conde no tindria un tema per escriure, la Immortalitat, mataria la diversitat, perquè tot seria perfecte. Homo Deus….omnipotent i sobretot omni-avorrit.

La meva cosina esta a l’hospital i crec que es una gran putada, de fet alguns dels meus amics estan vivint unes grans putades, potser sent els Homes Deus això no passaria, així que per una banda es un desig immens. I per l’altre una por absoluta. Si fóssim eterns no ens caldria morir, i per la mateixa raó potser tampoc ens caldria viure, si fóssim eterns no ens caldria treballar, i tampoc estimar. No caldria anar al Sorli i em perdria el somriure de la Olga, o la Carol i la seva veu tavernària, atractiva. Si fóssim eterns no em caldria veure la meva dona als matins, mirar-la com la miro, amb una mescla de estupefacció i delit. Si fóssim eterns no em despertaria automàticament a les 5 i escaig cada matí per escoltar com el meu pare al pis de sota es renta les dents. Si fóssim eterns no tindríem cap interès per la vida i per tant, podríem morir lliurement sense morir. Com si fer-ho fos més un acte de protesta i no pas un acte definitiu com ara.

Morim cada dia: morim prenent decisions que ens fan més grans, que ens fan créixer canes. Morim quan algú no ens parla o quan veiem alguna cosa que volem i desitgem i mai tindrem. Morim quan ens expliquen coses que no ens agraden, i morim una mica també quan passa el contrari, perquè el cor ens batega més ràpid. El cor ens bategarà uns 2500 milions de vegades en una vida, és una mitja però les mitges estan per creure en elles una mica també. Les emocions ens maten? Pot ser que si, però també és veritat que les positives son agradables i valen la pena, algunes alguna vegada i altres constantment. M’agrada viure…a vosaltres també? M’agrada tant que miro la mort amb un temor absolut, comptable, quasi mesurable al segon. No has de tenir por de morir et diuen els cracs….quina merda de cracs. Morir deu ser una gran merda, morir deu ser simplement el pitjor que et pot passar després de enganxar-te els ous amb la tapa d’un piano, i que tothom et miri.

Ara em miro la gent que estimo que ho passa malament i m’entra canguel.li, no és ben bé que els altres que també estan fotuts no me’n facin entrar, però és veritat que quan ho pateixes en carn pròpia o pròxima, et fa sentir més de prop com de finit ets.

Homo Deus… us ho imagineu? Quin avorriment, i …osti com m’agradaria també no morir i tenir el control absolut. Seria una paranoia total, l’absència de paranoia, seria una absència immensa saber que em poguessis llegir sempre perquè segurament deixaries de fer ho.

Mentres llegeixo m’imagino el mon lluny del dolor i penso més en els càstigs divins. Si no existissin, existiríem? Com a divins diem tot el que no sabem el perquè, quan sabem el perquè ens convertim en homicides i ens hi enfrontem, pensant que som immortals.

Avui pensava en ser immortal altre cop, parlava amb la meva amiga Jade, pensava en els meus gossos que espero que no em perviuran, pensava en les mandonguilles amb sepia de la setmana passada i pensava que entre una cosa i l’altre el temps passava potser una mica massa ràpid.

homo-deus-cover

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s