Els homes més sols del món

el

Ahir quan parlàvem de la mort jo em moria de ganes de viure, parlaves de la mort com si fos la cosa més natural, el que ens calia esperar, el que calia que tu esperessis ara que la cama no et respon, i que caminar fins al poble es una tortura immensa. Mentres parlaves de la Mort, em sentia el home més sol del món, quan em parlaves de morir-te vaig esdevenir de cop el home més sol del món.

Morir per mi era impensable, de fet encara ho és, i saber que hi és i que tu hi penses em fa sentir diferent dels demés, com si fos un peix negre dins la peixera tropical, en un univers tant paral·lel i inexplicable, on la teva mort i la teva cama no existeixen.

Jo vaig quedar-me amb aquell dia de Nuria de la que tinc la foto a algun lloc. Desde aquell dia vaig deixar d’estar sol al món, perquè és, fou, en aquell moment, que vaig sentir de més aprop que l’home més fort del món era el meu pare. Amb pantalons curts, i jersey blau, em vas portar de la ma fins el llac per veure les barques i vas dir-me que més enllà del mur del final, des d’on eix el tren del túnel i comença el precipici hi havia tot un mon que m’esperava, que calia tenir tanta cara com esquena. Aquell dia vaig deixar de ser un nen sol per ser un noi acompanyat i després un home , i així he viscut, sempre acompanyat per tu, a vegades saber que erem els homes més sols de la terra, aquest nosaltres, aquest binomi imaginari em feia sentir bé. Hem discutit com feres, ens hem deixat de parlar sovint, fins i tot algun temps no ens vam veure. Però caminava per el Passeig de Sant Joan sabent que erem els homes més sols del món. Esta bé pensar que l’altre home més sol corre per els mateixos carrers que tu, o camini ara poc a poc. L’important és tot aquest món que t’espera.

I així m’he anat menjant la vida, dones, amants, amics, nens que formen part ara dels homes més sols del món.

Però ahir vas parlar-me de la mort, com si fos una porta per la que tots hem de passar, que tot s’acaba, i que s’acosta i que ho saps. Jo et mirava i passava a sentir-me sol. Tan sol com aquella vegada a Nuria abans de la foto, altre cop, defenestrat per l’existència i sol com un mussol. Sense cap referencia, sense cap punt, un estel, o un sol o una muntanya o una espatlla per recolzar-me. Era altre cop l’home més sol del món i jo era l’espatlla i tu feies com si ja no hi fossis i jo et parlava provant de cercar el colze de la conversa, de lo bonic que és el mar del Masnou aquests dies.

No em puc fer a la idea de que no hi siguis, a l’idea de la mort. De fet no puc mai fer-me a l’idea de les idees que no son meves, que no puc lluitar, que no cal aixecar-se, que no cal tenir tanta cara com esquena i de que les coses no es poden canviar. Jo no sé viure com un estaquirot sentint-me culpable per les coses que faig, responsable si, en soc de moltes, i algunes que de portes en fora poden semblar molt dolentes, però jo visc sempre com si tot plegat, tot, fins i tot tu, fos etern i amb l’única obligació de viure-ho com si no fer-ho fos un pecat mortal. “Pecat Mortal” quina gracia, aquesta vida és un pecat mortal.

Ahir, quan vaig veure que ho donaves tot per acabat, i com qui espera un autobús seies al banc que ens fa transparents, vaig començar a ser el home més sol del món, potser ahir, per molt que els meus fills ja tinguin els seus anys, vaig començar a ser pare. Un pare que a vegades fa coses inconfessables als demés però que el fan viure, vaig emprendre el camí, sol, de ser l’espatlla. El punt de referencia, deixar de ser un dels homes més sols del món, per ser l’home més sol del mon. Potser aquest home que tu ets i has estat tots aquests anys, quan el teu fill, jo, vivia la vida a glopades i ho sentia tot a raig.

Jo no vull ser com tu, no vull mai, perquè soc com soc, perdre-hi la cara a res, tu no ho has fet mai, però ahir vaig tenir la sensació que emprenies sense ganes el camí cap una porta que ja no porta enlloc.

Vaig agafar aquesta moto tan bonica que vaig comprar farà vora un mes i vaig anar fins la cantonada, la vaig parar i vaig mirar com s’amagava el sol darrera les vinyes d’alella, i em vaig jurar a mi mateix que havia de continuar vivint com si demà ja no existís.

Si vols pare, jo tinc una espatlla molt ample, i de veritat m’has de creure que no estic gaire preparat per passar a ser l’home més sol del món, i deixar de ser un dels homes més sols del món.

 

2 Comentarios Agrega el tuyo

  1. David dice:

    Es demasiado triste para compartir en Fcbk disculpa. Pero por aquí te mando ánimos, porque quizá los necesitas..mándaselos también Dr Prat de mi parte. Nadie está preparado para morir… nos aterra la pérdida, y por ello dejamos que la vida se abra paso en nuestra mente.

    1. Al Fenici dice:

      bueno por ahora nadie se muere, es solo un poco de bajon supongo.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s