El preu d’unes vides…

Assegut sota el tíl·ler de casa, aquest arbre tan gran que es repenja cap un torrent on s’hi treballa massa darrerament, la cultura de la por em queda lluny. Tot em sembla variable, i fins i tot qüestionable: viure-ho tant de prop fa que els vells temors em siguin relatius, llunyans i monstruosos.

Homes amb ganivets creuant carrers i esberlant somnis, conductors suïcides i camions bomba al centre d’una Asia maltractada desde fa massa temps, fan d’aquest pack d’informació una pedra que desentona amb la placidesa enorme de viure, i sovint escriure, sota un arbre que quan jo sigue mort, si que esdevindrà majestuós.

El preu de les nostres vides a occident té un pes diferent que les vides més enllà dels murs que hi construïm, potser cent de les nostres és igual a un miller de les seves. Potser el problema son “les seves i les nostres”, potser ja no hi ha cap problema i vivim embolcallats en la reacció peremptòria i obligada a cadascun dels actes de violència als que ens estem acostumant. La nostra vida de somni es veu trencada per una remor fastigosa que no ens deixa dormir tranquils a les nits en els nostres llits plens de coixins de ploma.

1469279902_181208_1469283496_noticia_fotograma

Avui quan passejava per el nostre poble on el màxim moment de caos es produeix quan algú es vol colar a ca La Librada, un senyor tot posat em deia que no hi havia dret que no podéssim ni anar a fer una cervesa tranquils per por que un il·luminat ens degollés a mig glop… Aquest és el resum, ben resumit del que ens volen fer creure: la culpa no és nostre i els bojos son ells. Però realment hi ha algun culpable, o el camí equivocat és cercar-ne, trobar-ne un?

Les disputes mes ínfimes poden acabar malament, i aquesta, que n’és d’immensa acabarà i acaba amb nosaltres com ens coneixem per convertir-nos en essers esporuguits i maldestres amb el futur. Ells, els de l’altre banda del mur, fa temps que han perdut la possibilitat de tenir por. La seva vida, la de la majoria d’ells (perquè sempre hi ha algú que viu per sobre dels demés), no té malauradament un gran valor per la nostra societat, potser perquè ja no els hi queda gaire per perdre. O això és el que creiem.

Vivint com vivim de fa temps embolcallats en la asèpsia i la recerca de la immortalitat i el plaer constant ens sembla incoherent i irreal que algú ens vulgui arrabassar a cop de matxet aquest món preciós e il·lusori del que fruïm diàriament. Un mon que no existeix, i que estem a punt de perdre.3652307

Tenim dos vies per continuar vivint: creure i obeir, deixant que els Estats, els poders o el que sigui ens protegeixin i ens esclavitzin fent de nosaltres miserables individus sense voluntat pròpia, o, simplement viure entenen que si es pot viure d’una manera diferent i provant que l’odi al qual tots en som víctimes perquè el sentim dins nostre, no és més gran que la nostre voluntat per viure.

Aquest til·ler gran de casa, de dens fullam i tronc robust, desprèn amb el so de la brisa que l’acaricia, la cançó constant i màntrica del respecte que sento per mi mateix, per els que moren cada dia, per els que assassinem lluny del nostre mur protector i per tots aquells que embogits per un odi segador ens volen manllevar l’única cosa que tots hauríem de tenir un cop arribem en aquest mon, l’ambició i les ganes de viure, les nostres i les dels demés, en llibertat i respecte.

Hauriem de predicar amb l’exemple i oferir amb un somriure l’altre galta i tal vegada aquest, seria el missatge més potent.

atentado-londres-1490197598938

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s