Tot depèn.

L’altre dia pensava que vivim en el “depèn” absolut. Acostumats a créixer en les seguretats més ancestrals, en les coses que duren per sempre, en el “compra car que et sortirà barat” i l’amor i el cel etern, desde fa uns anys, tampoc tants, sembla que res hagi de durar el que dura una vida, sinó que les vides duren poc, i sobretot, tot té una caducitat depenent del “depèn”.

L’amor no dura per sempre o potser estem acostumats al enamorament, als parcs d’atraccions i als cotxes i les bombetes preparades per fallar a partir d’un moment molt determinat.

El meu tiet, que es diu Jordi Prat, “el Jordi Gran”, ja deia que els cotxes que ell comprava, que venien de Korea en el moment en que ningú tenia idea d’on era Korea, eren auto-destruïbles, poc reciclables, psico-somàticament negatius i completament obsolescents. Sempre he pensat que era un transgressor com a tiet, votava a Iniciativa per Catalunya, parlava de coses estranyes, i es comprava cotxes asiàtics, però no japonesos.

Potser, fou a través seu que vaig començar a aprendre que les coses sempre depenien d’alguna cosa. Res era absolut, i sobretot, tot caducava. Vivim ja en el moment de la crisi constant, en el que potser morirem a qualsevol cantonada i als petons que no donem per por d’encostipar-nos. Res no dura ja per sempre i sobretot no ens podem protegir, però si que ens podem preparar. Mil·lenaristes que es preparen per la fi del món, “Singles” que follen embolcallats en làtex o que no ho fan, però que son singles, gent que no s’atreveix, i més enllà de tot, els que ja no viuen. Val la pena viure? Que els hi preguntin als HIKIKOMORI que no surten dels seus mini-pisos, o els JOHATSU que canvien d’identitat per desaparèixer per sempre i no ser rès, ambdós al Japó.

Les coses moren abans de néixer i potser la seva desaparició ens és tant present que no volen ni iniciar la nostra vida en comú amb elles.

L’AMOR i el DESAMOR, esta de moda i de fet la Moda esta de Moda perquè és passatgera, consumible, caduca, i sobretot fugaç.

Estem enamorats de la fugacitat, estem enamorats de les pastilles que es fan passar el maldecap, les que ens fan dormir, el sexe ràpid i asèptic, i les converses poc vinculants. Estem potser endollats a l’absència de problemes. Estem connectats com mai a la mort imminent? La resposta a la mort, una mort que abans era lenta i digerida es la de seguir vivint sense que existeixi. La resposta a les ruptures amoroses es follar més que mai, i sobretot no preguntar-se els noms, i cada cop menys ens agrada tenir una cosa massa temps i els fills a segons qui els hi fan nosa. Potser vivim en un moment estrany de la nostra historia o en el “viu per l’eternitat” a canviat per el “viu com si el que fos etern acabés demà” i si no ho fa “mata-ho”.

La vida ha perdut bastant de la seva urbanitat i els valors han passat a ser una moneda de canvi, de fluctuació massa variable.

L’altre dia parlava amb excompanys de feina sobre una persona molt concreta i va sortir-me que era així perquè a ell no li agradava la vida, i per això no li agradava ningú. Potser ens ha deixat d’agradar la vida, sense pensar que malauradament sols en tenim una.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s