Ovidi..i..Un món Montllor

Torno de passar un cap de setmana, curt, incòmode. El lloc bé es val un premi al millor lloc del món, un món que malgrat tot i tots cada dia em desespera més. Però ha estat incòmode. Sovint dormir al ras, o simplement menjar malament, un cop has viatjat una mica, poc importa, sobretot el que fa del temps alguna cosa important és el que t’envolta.

Vinc de passar un cap de setmana incòmode, he vist nens de mes de sis anys que els seus pares no els han ensenyat que cal treure’s el plat de taula, he vist aquests nens parlar-se malament entre ells, amb poc respecte, i també nens petits que segueixen el exemple dels grans, mentres els seus pares, no hi fan rès.

m’aclame a tu

He vist nenes adolescents amb masses pardals al cap, enganxades a mòbils que no paguen, i que es lleven massa tard i no responen preguntes, he vist fins i tot la cara d’estranyesa dels meus fills davant de tot això, però també un deix d’incomprensió de perquè, ells, no poden fer-ho. He vist a pares incomodes amb els seus fills, posant-los davant d’una tele quan la natura els envolta, he vist mares incapaces de marcar un sol límit a les seves filles adolescents i molestes al primer albir de conflicte. He vist pares que no son més que un zero a la esquerra i que transigeixen o flueixen com uns nens més al recer de l’ala matriarcal que els marca el camí.

He vist, nens inestables de pares inestables. Nens guays de pares i mares guays que es deixen embolcallar per el que diran i que opinen de coses que no saben que son, com si ho sabéssim.

He recordat aquella frase del Ovidi Montllor, que deia que hi ha gent que no agrade que s’escrigue es digui o es pensi… l’he recordat quan un dels pares m’ha dit si cantava l’Ovidi el divendres 12, i he hagut de dir-li que l’Ovidi, malauradament feia anys (i panys) que cantava amb l’Elvis.

Ell l’Ovidi, que es llevava inquiet als matins però que apostava per el Ducados i l’optimisme, s’hauria esfereït d’haver passat el cap de setmana amb mi , allà dalt. Veient pares que no controlen els seus fills i que malauradament poc es controlen a ells mateixos i les seves opinions, gent que no llegeix i que es marceix en el saber quotidià de l’estultícia continua.

De bon mati hi he deixat la família i he decidit fugir, fugir de converses estúpides, fugir d’ells. He deixat dona i fills. Fills que potser volen ser normals quan ser normal avui vol dir ser just d’idees, Dona que estaria feliç si transigís una mica més amb ella, amb els seus i el meu temps. Però el meu temps es finit.

L’Ovidi, mort fa temps, eclèctic i suau, sempre deia que calia ser primmirat amb l’estupidesa humana. He preferit arrencar el cotxe i escoltar de camí a Barcelona a l’Ovidi, i pensar que potser el mon té solució més enllà de la tercera fila d’un cotxe de l’opinió pròpia expressada en llibertat i de les convencions i les historietes quotidianes que cada dia m’avorreixen més.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s