Infinit engabiat… (retorn als origens)

Penso que m’avorriu, em provoqueu un avorriment tant immens que em retorneu el plaer d’escriure. Escriure en el fons ha estat sempre un acte sublim, quasi bé sexual, i ara que el cervell funciona d’una manera més elaborada i el sexe s’espaia, seure a escriure sobre vosaltres o sobre el que sigui que se’m passa per el cap es abassegadorament satisfaent.

Darrerament he publicat sobre la política municipal que vivim, o que patim, tant mediocre tota ella, i amb pobres esperances de futur. Però de l’avorriment, endemés de fer naixer el plaer, creix també en les noves cares i personatges que un es creua. Alguns els nous, brillants i potser malauradament efímers, els que ja coneixia de resquitllada o no, tristos. Alella en aquest sentit té poc a oferir: és una gran operació de màrqueting, amb masses xais i pocs gossos. Tot buidor. L’abandono.

Així doncs que retorno, poc a poc, a la subtilitat de l’escriptura. Als articles que ningú llegirà si no si troba retratat, i a la descripció horriblement soporífera del meu dia a dia, i dels meus pensaments.

Es veritat que allunyar-se de tot plegat hi ajuda, i albiro amb desig i inquietut, el vaixell que em retorni al Cap de Pera i a l’interior escaldat i silenciós de les parets d’una Petra anhelada. Potser el moment més emocionant es quan s’entreveu desde la borda del vaixell, les primeres línies difuses de la Serra de tramuntana.

Hi ha dues coses al mon, que em deslliguen del meu poble i per les quals l’abandonaria sense recança, ni girant-ne el cap: Mallorca i aquell espai indeterminat entre Lladurs i el Port del Compte.

Noto com la pell em canvia de color, i passa del escatat verd de la serp freda a pell humana i mortal. Morir i la mort, per molt que volent-la lluny se’t fa proper, quan sabent-ho vius moments que sabràs irrepetibles: l’escalfor de la pedra als peus, la neu caient al novembre, i el silenci tallant a l’hivern i ensordidor a l’estiu, de les serres del Pirineu i les places de poble de Mallorca.

Malauradament la gent m’envolta, i a cops desitjant estar sol, i altres prop teu i amb ningú més, em sento engarjolat com un signe de l’infinit a la gàbia copiada en un mur erm.

La vida fins avui ha estat bona amb mi, m’ha deixat viure al meu ritme, pausat sovint i violent a cops. Clar sempre, com un raig que pocs comprenen i molts menys accepten. Vital, carceller, l’esperit de passar el dia, d’empènyer els anys, i de morir en cada etzibada no empresa, un poc, un xic, un res. Que dur deu ser morir sabent que a la fi tot ha estat un res.

“Resseguir-te la pell en silenci, i estavellar-me en tu”, ho vaig llegir l’altre dia en un mur del Rabal de Barcelona, quan no vas voler venir-hi, i jo et vaig dir que no hi anava. Recordo haver desitjat caminar-hi una mica més, i perdrem. Fugir i fondrem al carrer és un dels fantasmes que em persegueixen, un més dels molts que m’esporugueixen i em fan tremolar de pell endins; fora, la mirada continua sent glaçadora, i el perfil baix. El perfil adient per tots aquells estúpids que es vanaglorien de manar i son manats, el perfil idoni dels que realment senten la seva mort llunyana.

Un dofí tatuat prop del pubis, i el gran silenci darrera la porta, res més. Una mica més tard les nostres vides s’emmirallen en el filtre gens transformador de fer-nos humans mortals i miserables altre cop, com sempre, com els desconeguts que es creuen potser massa, o poc, sovint, prop d’una estació o no paren els somnis i les vides arriben tard.

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s