Estius a Alella…

Recordo que fa vora 40 anys passàvem uns estius llarguíssims a Alella, el poble era molt diferent. Hi havia un poble entre les fotos de l’excel·lent feina que fan el grup de cerquem les Arrels i l’Alella d’avui tan neo-urbana i ATVista. Si us pregunteu que es un ATV, haureu d’esperar al proper numero.

Alella es convertia Juliol i Agost en una olla de grills on el poble recobrava de sobte una vida que els alellencs els costava d’acceptar amb tots els domingueros que pujàvem de Barcelona per quedar-nos fins vora tocar mitjans de setembre. Alguns ja veníem cada cap de setmana en peregrinació durant tot l’hivern: estàvem apuntats al esplai gresca, i al cau, que va anar canviant de localització fins acabar sent un casal de joves amb varies seus, entre elles una que estava ubicada en el que seria més o menys el poliesportiu entre les ruïnes de “La Vera” i el passeig de la Creu de Pedra, que a aquelles alçades no era ni passeig, ni estava asfaltat com avui. Els nostres pares volien que visquéssim la vida de poble tant allunyada del Passeig de Sant Joan de Barcelona dels 70-80.

Alguns, després, vam ser nanos del Fabra, anàvem als esplais, a les colònies Jordi Turull, a Pineta i jugàvem partits infernals i eterns entre urbanitzacions i clubs de tenis. Sempre vam estar entre els d’Alella i aquell grupet infestat de nens de ciutat que tan van costar d’integrar. El equip del Garden on tots eren quasi cosins (Arenas, Ohms, Serras i Co) jugaven contra l’equip del Sistres (Sueros, Borrells, Renards i Cendreres), els del Sistres contra els de Masnou, i els de la Verge de la Mercè (Garcia, Ros, Ramentols i Co) perdíem contra tots: fusionant-nos fins i tot amb els Black Bear o l’Arsenal no vam ser capaços d’aguantar sense perdre contra cap d’ells. El nostre camp era de llarg el més auster, ubicat al nº16 i 18 del Carrer Berlin, on per Sant Joan i teníem la nostra pròpia foguera fins que l’uniformització de la vida del poble va avançar, i conquerir, implacablement, les urbanitzacions perdudes.

L’Alella d’aquella època es dividia bàsicament en dues piscines, la de Can Vera i la del Sistres, i malgrat de molts altres binomis que es crearen al poble, la gent del Sistres d’aquella època va ser prou impermeable al principi.

Moltes parts del poble eren intransitables o simplement guardaven encara el regust de poble. Crec recordar, per molt que les imatges es tornin cada cop més borroses, que l’asfalt mancava per tot arreu i els forats eren una constant. Si l’alcalde d’aquella època hagués conviscut amb el Facebook i el twitter, no hauria acabat cap mandat. De fet encara avui el veig de tant en tant caminar per el darrer tram a tocar de la creu de pedra i ficant-me a la seva pell, crec que deu admirar i odiar al mateix temps la neo-transformació d’Alella els darrers 20 anys.

No existia la Sarota però si els carrers, i molts ens tiràvem amb l’skate, asseguts per anar a petar fins al carrer del mig. Hi teníem dues carreres diferenciades que no permetien cap aturada: la versió curta: “cementiri camí del mig”, i la versió llarga i perillosa “dipòsits d’aigua de Nova Alella fins al camí del mig”: era la reina de les carreres. Era una baixada d’andròmines bestial que a dia d’avui seria alguna cosa més que un suïcidi, però que en aquella època no passava de ser una més de les aventures de l’estiu, on sovint convidàvem als fatxendes “que no eren del poble”. L’urbanu del poble que tenia un gos que es deia Focs ens provava d’aturar a l’alçada del cementiri, amb poca fortuna.

Ens reuníem sovint a la figuera de la Vinya del triangle entre Mar i Montanya i la Verge de la Mercè per barallar-nos entre els barris, i de sempre, qui primer hi arribava i prenia posicions a dalt de l’arbre, sempre guanyava. Crec que aquella figuera centenària la va arrencar el Miquel de Can Estela quan va agafar el camp per conrear-lo.

Alella, la resta de l’any era un desert, on sols la gent del poble hi vivia: hi havia Can Jana, Ca la Librada, 3 forns i el Mercat. On hi ha avui el Santander hi havia, crec, la cooperativa ; no teníem veterinari i al juliol en venia un a la plaça que vacunava tots els gossos del poble en dues tandes, es muntaven uns guirigalls esperpèntics, però tenia el seu què.

Si et robaven una Bicicleta sabies que havies d’anar als Blocs a buscar-la o al barri de la Salut, encara que sempre he pensat que era una llegenda urbana i de nit, si valies alguna cosa, l’aventura més bestial que podies tenir era anar a la “Casa Xina” avui Hotel Arrey. Un lloc on més d’un va trencar-se el braç oblidant que hi havia un forat al passadís del segon pis. Recordo que la casa Xina era quasi l’unica cosa que hi havia entre el poble i el Barri del Canonge que tenia la seva festa major separada.

Amunt de la Coma Fosca y teníem els Escolapis, o el que seria avui Can Sukharev; recordo haver-hi passat tardes eternes jugant-hi. Tot aquest temps no tornarà.

Vist desde l’òptica d’algú que ha estat d’Alella sense ser-ho, els darrers 40 anys, entenc els Alellencs que creuen que mai més hi tornarem a sentir-nos com abans, però la vida dels pobles i la vida en general es un anar i venir de coses que canvien, i segurament els que avui arribin com a nous veïns nostres, d’aquí a 40 anys, escriuran les mateixes coses que escrivim nosaltres i diran les mateixes coses que diem nosaltres perquè ells també seran ATV’s.

Tinc la sort o la desgracia de treballar al centre del poble o de tenir-hi el despatx, per ara. Em queda a tocar de l’església del Poble, i sovint i visc els enterraments matiners de les 11. Poc a poc, la memòria del poble es fon amb el cartellet blanc amb la creueta negre que s’hi penja, algun de jove de la meva època també ha marxat, recordo el Lobo, i quan hi passo camí del Cafè de Dalt per esmorzar, a través d’una porta de vidre del que va ser un “colmado” hi veig la mestressa amb els llavis pintats que mira al carrer.

Potser arribat a la meva edat, començo a viure Alella com un record, i la intensitat del dia a dia se’m fa farragosa, penso que morim tots poc a poc, amb cadascun dels avis que deixen el nostre poble cada més, a l’hivern. Les campanes en aquest poble encara toquen a morts.

Però som a l’estiu, amb les festes majors a sobre i preparant un Agost preciós com ho son sempre els d’Alella.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s