Les tardes

Ara feia dies que no ho deia, no et mirava de través ni creia que ho havia de fer, de seguit mentre el temps passava i la feina queia a dreta i esquerra com peles de castanya, que son les que em trobo pujant al Sant Mateu, la vida se’ m’escolava entre les mans i les parpelles d’uns ulls que no es miraven a ells mateixos; no fa fred i aquesta fi d’estiu eterna en devora en un impàs de vida no viscuda, i d’anhels de fred i llars de foc.

Et miro, i més tard miro als altres, els de les vides avorrides i simples, els que no lluiten i aquells que de la remor en fan soroll mentre de les nostres mans en fem silenci.

En aquell lloc hi ha prou calma que el vent s’escolta encara que no en sigue, i de la llum, que entra pels finestrals que miren a un ponent esbiaixat, s’escolen partícules de pols en suspensió que et recorden al crepuscle, que el volar no es del tot una idea errònia.

Els silencis que es desplacen t’empenyen de dreta a esquerra i, sense voler , mirant-te de través, observo embadalit que l’espai no es mou entre tu i el sol que es pon, i resulta que deu ser això, que el temps es para quan sols queden tres paraules entre el darrer raig de sol i perdre’t de vista.

window-2542335_960_720

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s