Fa cinc anys de l’Al Fenici

Fa cinc anys que tinc el blog, avui m’ho recordava el wordpress, em recordava que fa cinc anys vaig decidir passar de la meva llibreta negra i del meu trist blogspot a exposar els textos al món, un mon petit, indeterminat i sovint absurd.

  • 89.781 visites diferents,
  • 196.234 visites si comptem les visites repetides,
  • bastant més si compto aquells que han llegit més de tres articles de cop.
  • 620 posts contant aquest

Molta gent coneguda, i amics que han deixat de ser-ho, i alguns nous.

He parlat molt de política municipal i de les coses que m’inquieten: i de la política municipal que m’inquieta. Seguint el joc de paraules, tots aquells que diuen no llegir-me son els que han deixat de esprémer un “hola” educat als carrers del poble.

He parlat molt d’amor, i bastant de desamor, he parlat de homes i de moltes dones; i molt, a vegades potser massa, de com n’és d’estúpid tot el que m’envolta.

Aquests cinc anys han estat un estira i arronsa amb la vida, amb la meva pròpia vida que com a molts, a la nostre edat, ens posa a prova i ens indica, o ens fa veure, que l’horitzó infinit de les nostres existències no n’és tant d’interminable; he perdut un soci per el camí: el Toni, un Toni que vist amb la distancia continua sent per a mi una paradoxa. He patit una gran crisi matrimonial, i suposo que he engegat, també, una gran crisi vital. M’he fet vell, i he redescobert el plaer de les petites coses que creia mortes, i també persones que s’havien creuat en algun moment abans i que a hores d’ara han tornat a compartir, amb mi, moments exquisits.

Durant aquests darrers anys els meus fills han crescut, ja no son aquells marrecs que corrien per casa i que em guixaven les escriptures de l’empresa, sinó que en ells, en cadascun dels dos que tinc, hi ha eixit un deix molt personal, que els fa ja cada cop més, més seus i menys meus.

Durant aquests cinc anys, aquests darrers cinc anys, tinc la sensació d’haver viscut massa ràpid, de que les coses han succeït al meu voltant en un descontrol absolut, i la placidesa, sovint absurda del pensar que tot és a les teves mans, s’ha transformat en envit i immediatesa. M’he arruïnat un cop, i he refet la empresa de zero, aquesta cosa que m’encanta anomenar empresa però que de fet pot ser sovint un malson. M’he llevat tantes vegades de matinada amb angoixes que es feien immenses de nit, i suors fredes, que fins i tot avui, quan hi penso, em pregunto si val la pena. Cada matí a les vuit, quan obro les pantalles del despatx em confirmo que si. Que crear, ja sigui personalment, o empresarialment o simplement sentimentalment és sempre positiu.

Em dic jordi, tinc 44 anys, cada cop soc més curt de vista i sovint hi veig més clar que mai; m’encanta escriure, opinar quan no es pot i fer el contrari del que cal fer, del que els altres creuen que has de fer, perquè en el fons ningú hauria de ser més que un altre per obligar-nos a fer tot allò que no volem. He de reconèixer que aquest blog m’ha ajudat a entendre’m amb mi i a desentendre’m del món i que tots aquells que se l’han llegit, m’han ensenyat el valor i la força que tenen les paraules. Alguns amb consells i altres amb el seu despreci més absolut.

En aquest blog , el meu, que naixia l’any 2010 però que es convertia en alguna cosa seriosa ara fa cinc anys, he parlat molt d’amor, molt de política i molt d’Alella, però també he callat moltes coses; coses que a mesura que em faig vell, tinc menys ganes de callar, coses que seria bo que la gent comencés a saber.

Continuaré escrivint-hi, per molt que a alguns els pesi i a molts altres els encanti.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s