Carta a tu, Oriol Junqueras.

Publico aquesta carta de L’Oriol Junqueras, perquè tampoc soc capaç de explicar-ho als meus fills sense deixar anar un “Fills de puta” o alguna cosa pitjor. M’aixeco cada dia pensant que és impossible que en un país europeu es permetin aquestes atzagaiades, que hi hagi gent a la presó, i sobretot que hi hagi gent que ho defensi.

Em preocupa, però avui, tornant de córrer com cada diumenge, he llegit el que escrivies Oriol, i amb l’anima a terra he decidit reunir als meus fills a taula a les 10 del matí i els he llegit la teva carta.

Se m’han escapat dos “cabrons!” i uns quants improperis més, i m’he conjurat amb ells a lluitar per la República, altre cop, i per tots aquells que lluny d’on hauríeu de ser, esteu pagant amb escreix el que hauria de ser normal, defensar la veu d’un poble democràticament.

España, aquesta españa mesetaria e ignorant hereva de la mesta i de la espasa i la caverna ens vol aniquilar, vol fer de nosaltres esclaus silents, vol que no emprenyem, que no reclamem ser Poble. Ens ho han demostrat i entre les agressions de l’edat mitja a Amèrica per l’imperi i el que hem estat patint no hi ha gaire diferencia.

Sou els nostres líders, sou tot allò que nosaltres com a ciutadans d’aquesta República que ens hem entestat a posar al capdavant, vosaltres sou nosaltres i la nostra punta de llança per arribar finalment algun dia al somni de la independència.

No hem d’oblidar qui sou, on sou, perquè i per qui hi sou, i sobretot, no hem de defallir en l’anhel de llibertat que tots hem defensat i per el qual vosaltres sou a la presó.

Avui Oriol, llegint la teva carta als meus fills, a taula, aquest 24 de desembre, no he pogut evitar dir-lis que mai oblidin el que feu, qui són, i sobretot i per molt que potser molts no estiguin d’acord, qui és l’enemic i com de fàcil es d’identificar.

L’enemic és tot aquell que et tallarà les ales, l’enemic és tot aquell podrit que desde la foscor et voldrà fer caure, l’enemic es tot aquell que et té rancúnia, que t’odia per el que ell no és i tu si, l’enemic és tot aquell que et menysprea, l’enemic és tot allò que et frena en l’amor, l’enemic és tot aquell que et vol oprimit. L’enemic és España, aquesta españa fosca esporuguida i carrinclona que et té a tu Oriol, al Quim i als Jordi’s tancats com criminals per haver llençat al vent cants d’il·lusió i llibertat.

Visca Catalunya i Visca la República!

oriol-junqueras-287x300

Carta de Oriol als seus fills:

Avui he estat dues hores amb els meus fills. Probablement no els tornaré a veure fins, si fa o no fa, d’aquí un mes. El reglament diu que els fills (grans o petits) només poden veure als seus pares dues hores al mes. Amb aquesta mena de normes, amb l’excusa de castigar al pare, en realitat castiguen encara amb més intensitat als fills.

Si l’objectiu de l’empresonament fos castigar a un pare, la llei diu quel’objectiu de la presó no és el càstig, sinó la reinserció, segur que hi ha moltes mesures possibles per adoptar que no impliquen un càstig pel fills. Així per exemple, a un pare empresonat se li pot restringir (o afegir) una hora de pati o de biblioteca cada dia o qualsevol altra mesura similar. Però, quin és el sentit d’impedir que uns nens, per definició absolutament innocents, puguin veure el seu pare només dues hores al mes?
I en aquest sentit, almenys avui, vull estalviar-me a propòsit, qualsevol distinció entre presos preventius i penals perquè tinc la sensació, encertada o no, que, en aquest moment i en aquest aspecte, resultaria supèrflua.

Prohibir que uns fills puguin veure més de dues hores al mes al seu pare em sembla tan innecessari (i tan difícil d’entendre i justificar) que espero, de fet, encara que potser sigui una mica immodestament, estic convençut, que tots els lectors que són pares entendran que, en aquest punt del text, senti la necessitat d’explicar-me davant dels meus fills. I, amb el vostre permís, així ho intentaré.

“Fills meus, potser afortunadament, ara sou massa petits per entendre perquè només podeu veure el vostre pare dues hores al mes. Potser el vostre pare no podrà veure com apreneu a llegir o escriure. Però aprendreu al costat de molta gent que amorosament compensarà aquesta absència. De tal manera que, un dia, podreu llegir aquesta carta, que el vostre pare us escriu ara, després d’haver estat amb vosaltres dues hores. Només dues hores.

Vull que sapigueu que he dedicat la meva vida a l’estudi i a la recerca, a l’escriptura, a la docència i a la representació política dels meus conciutadans. He cursat estudis en quatre programes de doctorat, he fet dos màsters i una tesi doctoral. He donat classes d’assignatures molt diverses a alumnes d’onze titulacions universitàries diferents. He escrit dotzenes i dotzenes d’articles de divulgació, centenars de programes de ràdio, articles d’investigació i un grapat de llibres.

He desenvolupat aquestes feines també en estades més o menys llargues a Roma, a l’arxiu Secret del Vaticà, a Cuba, a Brusel.les, a Strasbourg, Tòquio, etc. Com a professor, articulista, escriptor i representant polític, sempre he parlat, escrit i actuat en defensa de la justícia i de la dignitat humana. Sempre i sense excepció.

I això és així, perquè, tal com us donarà testimoni una infinitat de persones, el vostre pare és una bona persona, una persona honrada i treballadora, que estima fervorosament la bondat i a les persones. I que, enmig d’aquest amor, a qui estima més del món és a vosaltres i a la vostre mare.

Ara ja no us puc demostrar aquest amor tant com voldria i tant, com, sens dubte, mereixeu. Però aquesta mancança, aquest buit, serà colmat de forma desbordant per una infinitat de mares i pares, de bones persones d’arreu, que conscients de la veritat, us tindran presents en les seves oracions, pensaments, salutacions, gestos i accions. Perquè coneixen, saben que el vostre pare està compromès amb l’amor i la dignitat i mai permetran que a vosaltres us en falti ni tan sols una gota.

A tots ell, m’encomano amb infinita confiança i amb la certesa absoluta que cercaran conjuntament amb vosaltres la felicitat, perquè si allò que justifica davant dels ulls de Déu i de la Humanitat és la persistència en fer el bé malgrat les dificultat, aleshores no tingueu cap dubte que estem plenament justificats.

Us estimo com tots els pares estimen els seus fills… i amb tota la modèstia, em sembla que una mica més.”

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s