Costa?

el

Aquestes vacances de nadal que com sempre no han estat ni vacances, ni de gaire nadal, m’han visitat moltes paraules. Les paraules no és que vinguin soles, les porten persones o silencis (d’aquells que mantens en una nota sostinguda, expressament). Les paraules també les porta el vent de la mateixa manera que se les emporta sovint amb polseguera i amargor; hi ha paraules tristes i altres que et fan donar una passa endavant, i algunes, dues enrere, perquè les paraules et poden fer molta por i molt feliç. Potser les pitjors son les que no afecten. Les que escoltes i et dius cada dia sabent que estàs en l’error i no saps on les lletres van deixar de ser sons per no ser res.

Ahir quan t’escoltava, les paraules semblaven perllongar un discurs per elles mateixes, com si anessin agafant una giragonsa que provava a cops de disculpar una situació, a cops construir un món diferent. Les paraules poden construir horitzons i destruir-los, les paraules tenen tanta força que sense elles ens tornaríem bojos.

Ahir amb aquells ulls de gat mig atropellat provava de construir més que no pas un món, un pont. Ens calen ponts, i molts cursos de bonsais, cursos on el so no és més que un “clec “ de tisoreta que retalla aquí, i allà, provant de donar forma a un arbre que ha de viure i no ha de créixer, un arbre que ha de ser harmònic, etern, i natural, però que malauradament ha de romandre en un test en forma de flor, Hanagata es diuen aquests testos i sempre em sorprenc que en japonès tot té un nom tan específic, ric, simple.

Pot ser un error precipitar les paraules escrites a les parlades, em faig la pregunta sense un punt d’interrogació escrit, perquè tampoc és una pregunta formal, sinó molt més abassegadora, real. Hem de saber a vegades si el que escrivim o el que ens parlem, pot tenir el mateix efecte: mots cops no, però altres si, altres vols més veu i menys lletra, o més vent com el que bufa avui, i menys cels enteranyinats.

Aquest any 2018, que tot just empren el seu camí em porta de cop paraules molt dures de pair, de les que un, quan les veu o se les troba per el carrer, prefereix canviar de vorera: compromís, futur, equivocació, secrets, valor, covardia, paraules buides i paraules massa plenes. Veritat, mentida, aquestes dues tan mancades de sentit perquè tots en tenim una de veritat i de mentida, prejudici, i el tan temut silenci, tant ple de paraules que no diuen res.

Jo recordo el “camina més a poc a poc”, el “ulls de gat mig atropellat” (perdona: però com pots mig atropellar un gat?), el “potser és que m’he equivocat” o la mirada perduda seguint els mots que brollaven, provant de trobar l’error en ells, perquè verbalitzar és quasi tant important com mirar, perquè et fa veure. A vegades dient les coses a veu alçada amb el mateix sostingut que els silencis del principi, t’ajuda a comprendre la dimensió del que dius, la dimensió del que vols, i sobretot la por que et fan els seus efectes o simplement si sabràs aguantar-ne el dolor, l’espai inerta de l’error que es planta davant nostre, sense perdó ni dret a recórrer. Perquè les paraules a vegades tallen més que un ganivet esmolat, i escriure-les és més complicat que dir-les com un broll d’aigua gelada, com aquell que no diu res però ho aboca tot.

Em calen més paraules aquest any, i potser menys gats mig atropellats i més bonsais, i més espais, i menys llegir-me i més parlar.

Costa?

wc_mishima

Un comentario Agrega el tuyo

  1. Annerose Bloss dice:

    Muy espiritual❣️

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s