Bona Nit Dolores!

 

Que la Dolores O’Riordan es mori de cop és nefast, el meu amic Damian, m’ho diu per el facebook, i jo no deixo de pensar en aquella nit a Belfast en que dins un garito més que estrany vam estar bevent cervesa fins a reventar amb ella, l’any 1993. En aquella època no l’hagués conegut ni que me l’haguessin presentat i jo no tenia més ulls que per el cul de la meva novia Irlandesa, La Johanna.

Suposo que a la Johanna no la tornaré a veure en el que em queda de vida, i a la Dolores, doncs tampoc. Palmar-la de cop té el seu què, però tant jove no. Però siguem sincers: si nosaltres ens veiem joves els nostres fills ens veuen com a vells decrèpits i sense exagerar les dones a la nostra edat, ja tenen fogots gracies a les hormones del pollastre i a moltes altres merdes.

El primer cop que vaig escoltar una cançó seva va ser a l’habitacio del 4rt pis de Herouville St.Clair Résidence Universitaire a Normandia: un lloc infecte on van col·locar espanyols, irlandesos, moros i negres. Era la manera de tenir la gent controlada i la nostra única manera de passar el temps era escoltar musica, fumar porros, y veure com cada dia es feia més fosc, més ràpid i sobretot més humit.

Era la època dels Oasis, de Pulp, dels Ocean Colour Scene, y els Cramberries. Era la època del meu Erasmus , del adéu sobtat a la meva novia Marta, i el descobrir que més enllà de la facultat de dret i totes les seves pijas predisposades a una mica d’aventura existia un altre univers. Era la època, ho creieu o no, en la gent no demanava les beques, Las Erasmus les regalaven i lo de fotre el camp et convertia en una estrella de cine. Jo feia anys però que havia fotut el camp.

Avui quan saltava la noticia de que la Dolores deixava la pell a un estudi de gravació jo recordava el meu Erasmus, las hores de sexe, las de xerrades, i a la Mamen que venia de màlaga i que havia aterrat a Caen perquè es pensava que hi parlaven anglès.

Morir sent la banda sonora de una generació, o dels moments de molta gent deu ser impressionant, però encara ho deu ser més morir sense saber-ho.

Darrerament, hi penso molt en la mort, no ben bé la mort sinó en el fet que un ara quan la entreveu ja no pensa en tot el que li queda per fer sinó en que si el que ha fet, ho ha fet relativament bé.

La Dolores va cantar molt bé, jo tinc una mica la sensació que m’he dedicat a taral·lejar . Semblarà estrany pensar que està morta, i sobretot se’m farà una mica acollonidor el fet de sentir cada cop més que estem més a prop de la primera línia.

Siguis on siguis, Slainte!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s