Les tardes al Monestir

En aquest món tan mancat de coses boniques, aquest diumenge que ha fet tant de vent i que inexplicablement no ha omplert la piscina de fulles, he decidit escriure’t una estona. Sé que ets de les coses més boniques del món, d’aquelles que no em creuaré sovint, o simplement de les que no tinc perquè creuar-me. Es aquella sensació tant especial com quan el dia et regala un cel d’aquells que creus que son sols per tu, per molt que altres també el vegin. És el teu cel, és el meu cel, és el cel que jo fotografio per enviar-te’l o simplement per ensenyar-te’l quan et llevis.

Aquest món tant estrany, de morts, de gent que lluita, de solitud i de coses que no tenen gust ni olor, m’acosto al que crec que seria l’olor dels teus cabells i tanco els ulls, la brisa fa que es topin una i altre vegada amb els meus llavis, i sento sense por, la polseguera que escampen els teus ulls que hi veuen en tres dimensions, i que empolsimen l’univers i els pocs racons que un troba on amagar-se.

Miro amb por la setmana. Deu ser el que fan tots els homes un diumenge al capvespre. Quan el sol es pon massa d’hora per alguns i massa tard per els demés. Es com un ritu sobtat, mirar el calendari, preguntar-se que tard som ja en aquest mes que sempre passa desapercebut. Gener sempre és com un flor d’aquelles que les iaies diuen que no fa estiu. Passa com una ventada que et frega la cara però no te la gira.

He de fer tantes coses i sols tinc deu dies! He d’anar al dentista, vull esquiar, he d’escriure, el monestir m’espera, paletes i constructors de l’envolat immens on m’hauré de submergir aquests propers mesos. La casa on escriure el gran llibre que mai escriuré, un lloc que quan no fa vent, del silenci que hi ha, s’escolta el vent.

A cops tanco els ulls i em veig davant la finestra mirant la Vall, despullat, provant de captivar les paraules amb el somriure desfigurat mancat de peces dentals i plè d’ombres complicades de confessar. Potser amb les parets pintades millorarà, però no ho sé. Es com una aposta, una altre, a cegues. Mil apostes a cegues sense les palanques familiars, deslligat. No deixo de sentir una vergonya aliena quan penso en els meus germans, la economista i l’esquena dret. Son la gent que progressa. Em preocupa molt més com fer passar l’escala de la sala polivalent a l’altell qu’el meu fill vol convertir en el seu món particular, el mateix que voldrà deixar de visitar quan creixi, i al que tornarà buscant refugi, quan sigui prou gran com per no comprendre’l i prou savi per entendre’l. Ahir et veia amb mi al pati del davant rient silenciosament amb la mà tapant-te la boca, mentre el sol es ponia per l’Oest de l’antiga Vall.

Les nits seran estranyament silencioses, i escoltaré els ratolins i algun dels nostres gossos morts rondar prop dels murs del Monestir, i a cops sentiré de lluny alguna veu propera que desde el fons del bosc del darrera em cridarà amb ganes proposant-me una aventura nova. Somriuré, i continuaré ajuntant paraules provant de lligar el vent dins el silenci, els dies que no faci vent.

Seran dies llargs al monestir, i lluny veurem les tempestes arribar amb prou temps per encendre el foc i tancar les finestres.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s