Del Perú a Alella…

Tinc de fons Valsesitos Criollos. Es com una petita herència peruana que em queda. Em porten tres records: els finals de nadal a casa la meva iaia preferida, la Iaia Joana que tan dolç record em queda i em dona sempre; el meu pare amb la mirada perduda, amb un pisco a la ma passant de la meva mare pensant que tots els temps prop del pacífic al Perú van ser millors, i també aquell dia que després de visitar la Feria del Pacifico l’any 1999, (el tercer cop que he estat al Perú) vaig visitar la tomba del meu avi al Cementeri del Angel després de caminar, o arrossegar-me, per la Alameda de los pasos perdidos.

Les guitarres puntejades sonen llunyanes. Es com una realitat que deixarà d’existir un dia o altre i suposo que ja vell ja ningú sabrà perquè els escolto. Aquests valsesitos son com vides esparracades plenes de dolor i tensió.

Potser el llegat del meu pare cap al Perú i cap a nosaltres sempre ha estat desat allà com un record, i sols en moments puntuals, nadals de Ajís de Gallina Cebiches, cajones i Piscos, ens hi hem pogut acostar.

La casa sempre hi tenia coses que ens hi portaven, ja sigui les cadires de cuirs que han anat desapareixen a mans dels germans , platets i fins i tot algun que altre jersei de alpaca. Un llarg, diria que immens, cordó umbilical on estranyament tot era millor al Perú.

L’any 95 hi vam viatjar en família i suposo que aquell va ser el moment on molts en van dir adéu i altres ens hi vam quedar clavats per sempre. Com és que tant important com és, no hi he tornat mai més, i més, sabent com viatjo… suposo que jo tampoc, com el meu pare, podria resistir el anar-hi, sabent que el Perú que ell va viure ja no existeix. Potser és aquesta la raó per la qual ja no hi ha tornat.

Es tan fàcil retocar els records….i n’és tan difícil confrontar-los amb la realitat.

A vegades, al cotxe quan fem viatges llargs, els explico qui era la seva besàvia, invento qui era el seu besavi, i sobretot els parlo del seu Avi, l’avi que tenen darrera la porta cada dia i que els ajuda a fer deures, que se’ls mira amb complaença i sobretot que a cops es posa un pisco al got, canvia de xip i escolta ara com jo, valsesitos criollos que el tele-transporten a terres que jo mai he vist i que explico amb vehemència als meus fills.

A vegades em pregunto si realment ha valgut la pena tot aquest desarrelament brutal i forçat. Perdre amistats, paisatges i segurament amors per la distancia deu haver estat molt dur, i fins i tot haver-ho fet d’una manera conscient deu ser encara més cru. Sense ell és veritat que jo no hi seria aquí, però potser un altre jo viuria en algun altre lloc lluny d’Alella, lluny d’aquí.

Quan penso en l’arrelament que sento per els arbres de casa meva, per les parets de lloguer on visc, aquestes que em fan sentir que hi soc rellogat però que hi pertanyo, em pregunto en aquell moment dels 60 quan ell va dir adéu a Barranco, a Mira Flores, i al pacífic en pro d’una aventura europea, un retorn a una Europa grisa deixada amb una maleta a finals dels 40. La forja d’una vida dels 5 al 20 deu ser el ciment armat d’una anima, i deixar els fonaments enrere deu haver estat duríssim.

Jo no podria.

Potser és aquest punt que sempre m’ha costat i segurament separat del meu pare i del Jordi gran i de la Iaia Joana. És impossible entendre la destrossa que el desarrelament pot provocar; per molt que tots hagin construït les seves vides altre cop a Catalunya, saber que Lima era ja sols un miratge o un edèn de fantasia, deu haver estat devastador.

Avui el meu fill, en Max, em preguntava què em feia por de veritat i jo li deia que morir lluny dels arbres del Jardí que es van plantar amb mi al davant tots ells, era el que m’aterrava; això i no poder assegurar-li a ell que podria desitjar una mort tant bonica com la meva.

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s