Next Stop…

Tinc la maleta feta, de fet milloro tant que tinc la maleta feta, i carregada al cotxe. El ipad amb bateria, els passaports (els dos) a lloc, l’ordinador a la bossa, i els diferents sobres de divises a les diferents butxaques.

Viatjar, aquest rotllo iniciàtic de la gent, amb mi no funciona. El dia abans es plè de automatismes: calcular l’hora del boarding, deixar la bossa de medicines a lloc, un cable per cada cosa, les 4 fotos dels nanos i dona a la llibreta de la feina… Quan tot troba el seu lloc, és com si podés desconnectar del món i pujar a l’avió.

Si repeteixes destí repeteixo hotel: té un no sé què de avantatjós que la Liudmila em saludi quan entro per la porta, trobar-te l’habitació escalfada i també, que la Helena, la del bar de la planta 5, et vingui a demanar que vols sopar amb un Chisinau Beer a les mans. Et pregunta per els nens, per la dona i et recorda que ella encara està soltera.

Hi he passat hores en aquest restaurant de hamburgueses de l’hotel. A l’hivern, a la capital de Moldàvia, no hi tens gaire cosa a fer. Arribes del despatx a les 7 del vespre, deixes les coses a l’habitació, i t’hi asseus amb els cascos posats per veure el que sigui, fer un facetime amb la família, i desconnectar.

Quan vaig sentir a parlar de Moldàvia el primer cop recordo que fèiem broma, fins i tot vam comprar un poster de Tintin i el Ceptre d’Optokar i el el vam penjar a l’escala. Quasi dos anys més tard, hem canviat moltes coses, algunes han funcionat i altres, com les llavors que un planta començaran a funcionar quan decideixin que ja no som útils. Dic “som” perquè som una presa. Una Empresa reflotada del rès que el dia 29 de febrer d’aquest any, que no existeix, farà 10 anys. Sembla mentida però hem sabut sobreviure a tot.

Moldàvia és grisa, molt grisa i sempre que hi vaig menjo molt pollastre hormonat. Tenim també entre moltíssimes altres coses, una fabrica de pollastres post-soviètica, i com diuen les males llengües, el que no son capaços de vendre ens ho mengem. Dues cadenes de supermercats, una macro bodega que fotria por a moltes d’aquí, i un gran equip. L’equip que vaig assumir s’han convertit en quasi una família per mi. Em cuiden. Però també imagino que per la majoria soc una pedreta incomoda a la sabata.

Demà altre cop avions. Avui n’ha caigut un a Moscou, En Trapero de Vibanco sempre diu que en cauen tres seguits i que has de tenir cura de no ser-hi a cap d’ells. Sempre deia: “que vida más siniestra la nuestra Jorge!” Ell es diu Pedro i va començar més o menys com jo, ell treballa de fa molts anys al mateix lloc, i jo, que soc tastaolletes de mena, he anat fent fins convertir-me en no rès.

La por que t’obrin el cotxe i et fotin la maleta seria la por més gran dels meus germans, ells sempre tenen por d’això i d’allò. Jo a vegades penso que em farien un favor. Que em fotessin la maleta i poder quedar-me a casa. Diuen que a Alella demà plou. A Moldàvia i a tocar de l’Ucraïna: o neva o nevarà sobre nevat. Els carrers tenen fins finals de març principis de abril, un deix brut, i gris. La gent esquiva les muntanyetes de neu i fa que no veu els gossos morts de gana o morts a seques que et trobes a cada cantonada, junt amb les putes arrenglerades en cadires de plàstic que esperen camioners vinguts de l’Est, un francès a 2 euros.

Demà marxo de viatge, tinc un febrer diguem que estressant, i no puc parar de riure quan algú em diu que es ficaria dins la meva maleta i que és una sort.

Un comentario Agrega el tuyo

  1. Edu dice:

    Interessant… escrit amb sentiment…
    Bon viatge alla on siguis…
    Edu

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s