Rambla Avall

el

Avui anava avall les rambles, feia temps que no ho feia , i mentres una veu em deia que no baixés més, un altre em feia anar rambles avall fins a Colon. M’ho anava mirant tot amb un carinyo especial, pensava que els diumenges quan era un adolescent sortia de les puces o la Guarra, i baixàvem rambla avall per acabar xerrant al moll de la fusta o simplement fer-nos petons amb la novia que tinguessis en aquell moment. Tot plegat era molt diferent del que és ara i ningún guiri et mirava amb cara extranya. Ara es complicat caminar-hi a qualsevol hora, suposo.

Avui hi caminava i me’n he adonat que ja no hi ha enlloc on seure, i jo em nego a seure a les escales que queden a prop e la rambla de Santa Monica baixant a l’esquerra. No hi ha bancs i la Rambla ja no deixa que la gent segui es parli i es miri i es toqui i es besi.

Una veu em deia, seu aquí, fa sol i tinc una mica de fred, però jo volia baixar fins avall.

El final de les rambles té un no sé què d’ejaculatori. L’estatua del Colon amb el ascensor que sempre s’espatllava i el mar, tant a prop, desconcerten. He tornat a fixar-me que als lleons els hi falten les pilotes, i he recordat per un moment que era la broma que seeeeeeempre fèiem amb els de l’insti quan arribàvem allà. El Diego se’ls mirava i deia: “hemos venido nosotros con DOS HUEVOS” a veros….

Cada cop la mateixa broma i cada cop el mateix sentiment farregós que de allà a Mallorca 318 tenia 1 hora perquè se’m passés la pàjara.

Durant un temps el meu tiet, hi va viure al Portal de la Pau, però jo era massa petit per entendre que la terrassa de sota casa seva era una de les millors de Barcelona per seure-hi.

He arribat fins el final, hi he donat la mitja volta i he tornat a pujar, una veu em parlava de moltes coses, feia dies que no hi caminava d’una manera tan plàcida per les rambles. Ho mirava tot com si fos nou, i de fet la veu també era nova. Escoltava histories que ens passen a tots i mirava els xinesos fent-se fotos estúpides amb les figures vivents. Crec que aquests xinesos son estúpids, o no ho son, però les coses que fan si. Jo no em faria mai una foto amb una estàtua vivent a Seattle, tu?

Anava pujant poc a poc, i arran del carrer hospital he pres una decisió. De fet encara no sé si ha estat la correcte, però, si la que crec que havia de prendre. La que volia.

A partir d’aquí els camins les variables, les coses, i les no coses, tot, serà diferent. Sembla mentida que una acció com aquest pugui canviar les coses, però ho fa.

Molt sovint, jo diria que sempre perquè recordo totes i cada una de les vegades que he pres aquest tipus de decisions, hi ha un abans i un després.

Les rambles avui estaven particularment boniques: potser que tanta Moldavia grisa, i tanta pressió de feina les hagin tornat més acollidores, però és veritat que les veus , aquest broc gros que escoltava tota la estona, les han fet diferents.

He encès la moto, la meva moto, (ho he de escriure: aquesta moto que tant m’agrada), i he decidit tornar per les glories i admirar el paisatge horrorós. Alguna veu em deia que hi fotria una bomba. He tornat per Montgat he vist el mar, i tot just arribant a casa he recordat que m’havien dit que havia d’anar al Decatlhon a buscar una capelina.

He pensat que la vida avui era certament un bon lloc per viure. M’ha agradat. Avui m’ha agradat tot.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s