Fusos horaris

Dilluns em toca un d’aquells viatges d’horror, que quan l’expliques al més tonto et diu que vindria a portar-te les maletes: Barcelona-Seattle-Anchorage-New York-Barcelona. Dos nits o el que sigui (perquè amb els canvis de hora no queda molt clar, als avions), i unes 5 nits d’hotel mal organitzades.

La Anna A. em vol vendre els seus serveis de consultora de viatges i jo a vegades (que hi penso) crec que m’aniria bé. Però clar, les palles, els viatges i les maletes millor se les munta un mateix abans de que alguna cosa t’acabi fent patir.

Com sempre que viatjo i em queda una mica de temps lliure escullo alguna cosa a fer: tinc tres hores mortes el dilluns despres de 12 hores de vol a Seattle, i un matí de merda a Nova York el dijous. Visitaré a Seattle el museu de l’aire o https://www.museumofflight.org i a Nova York visitaré aaaaaaaltre cop el Empire States. Ja sé que és un tòpic, però em fa il·lusió rememorar el meu primer viatge de feina a NY quan vaig visitar-lo i vaig quedar-me tirat 16 hores a dalt de tot per culpa d’un ascensor espatllat.

La resta… La resta serà feina. Una feina molt diferent de la darrrera vegada que hi vaig ser, on vaig anar a destruir tot rastre de distribució als USA en pro de una fusió i adquisició d’una bodega italiana.

Aquest cop sembla mentida, però hi torno a fer el mateix que l’any 2000: presentar nous productes, reunir-me amb importadors, fer la gara gara a gent que vull que em compri. La diferencia després de 18 anys és que el que vull vendre son petits somnis, meus aquest cop. Somnis que enlloc de treure la son al Marquès de Alella o al Manaut, aquest cop, em desvetllen en a mi. He de reconèixer que si no fos perquè em costa deixar el meu poble, hi aniria amb una alegria immensa.

Els viatges llargs costen dues arrugues (i tres), però és veritat que anar-hi de tornada, malgrat tot el que vol dir això, ajuda. El primer cop que vaig ser als Estats Units per feina acabava d’instal·lar un correu electrònic a Parxet, i el nostre distribuïdor a Bèlgica, La Riojana, m’enviava les comandes per carta. El Mon ha canviat un ou, i ara segurament, enlloc de tenir la Nuria Fradera dient-me a l’única trucada de la setmana que tenia “cartes sobre la taula”, el que hauré de fer es recordar apagar el puto telèfon abans d’anar a dormir.

Els darrers 18 anys dec haver estat unes 23 vegades als Estats Units, 36 cops al Japó. Al que hi ha entre el Japó i Alella incomptables vegades: potser m’hauria de considerar un sènior per el que fa a l’esfera Soviètica i Post Soviètica. No conec gaire bé l’Asia dels contes per molt que l’he visitat algunes vegades per feina, i poc o molt tot el que queda a tres hores d’avió de Barcelona ho visito constantment tot l’any desde fa masses anys.

Cada cop que surto de casa crec que no ho hauria de fer i reconec que odio cada cop més, viatjar.

Dilluns marxaré amb el cor a la butxaca i la voluntat al cor. Rascaré el cap als dos gossos que com sempre baixaran amb mi a les 4 del matí a l’entrada a despedir-se amb cara de no entendre rès. Abans m’hauré dutxat amb pressa, no m’hauré afaitat i just abans de sortir em beuré un got d’aigua amb gas. M’agrada l’aigua amb gas, l’sparkling water! Em diré.

Alella estarà dormint i encararé la setmana amb poques ganes i empenta i tot just al cementiri, pararé el cotxe i miraré si porto la cartera i el passaport. La resta, poc importa. Desde l’aeroport trucaré a casa, m’acomiadaré de tothom, i entraré en mode OFF.

Crec que canviar de fus horari fa que canviïs de vida.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s