Noemi, la meva primera novia

La meva primera novia es deia Noemi. Corria per el pati i els seus cabells rossos, que no eren ni rissats ni llisos, volaven amb el vent. Sé que és un tòpic, però si que volaven.

Quan la campana de dos quarts d’onze sonava, sortíem al pati de baix plè d’arbres de fulla caduca. Uns jugaven a xapes, eren xapes de cocacola i de Letona amb suro sota, altres no jugaven, i nosaltres, en Pau Lavall, la Gloria, la Cristina Guissassola, el Francesc Torrent, jo i alguns altres com el Sergi Guiamet, jugàvem a cowboys i indis, i les noies feien de infermera i nosaltres del que fos posant els dits en forma de pistola. Les noies ens feien xic-xac al cor per curar-nos quan un tret maldestre ens matava al mig del pati.

Recordo que em deixava matar sempre prop d’ella i la Noemi, sempre corrents per el pati s’acostava a mi, em feia xic-xac al cor i em feia un petó al front. Sabeu, els seus ulls de tant blaus que eren, eren quasi transparents i durant les classes interminables a l’escola francesa se’m quedava mirant i em somreia. Com tots, tenia 4 dents i li en faltaven dos. Aquell any li vaig escriure una o dues cartes, cartes de nen que diuen coses que no tenen res a veure amb el que volen dir.

La Noemi i jo ens agafàvem de la ma quan abans de pujar a classe ens fèiem formar, perquè no era una fila, era un “rang”, o jo sempre provava amb la bata blava quedar prop d’ella, o al seu costat.

La Noemi era la nena més guapa del món, i reconec que a dia d’avui, sols la meva filla ha estat capaç de fer-me canviar d’opinió.

Va ser un any fantàstic, la recordo molt més alta que jo. Sempre li dic al meu fill que vaig ser fins molt tar un tap de bassa, però la Noemi, malgrat que baixet, sempre venia amb mi, em deia que era el nen que corria més ràpid i el més valent. Lo primer sempre ha estat veritat, ningú mai va córrer a l’escola com jo, i lo següent era mentida, però ho deia perquè un dia els bessons Cespedosa li van dir alguna cosa molt lletja i jo m’hi vaig enfrontar. Un enfrontament patètic on els dos bessons em van pegar de valent fins que el Senyor Gregorio em va treure de la batussa. Ell era el de manteniment un home gran, gros i seriós. Hagués matat als bessons, però ja ho va dir ell: te has olvidado que son dos Prat.

Desde aleshores la Noemi i jo vam ser novios, novios fins la mort.

Com tots els cursos, aquell també va acabar, i l’etern estiu a Alella va començar, les colònies el oblidar-me fins setembre dels seus cabells rossos i els seus ulls blaus, recordeu aquells estius en que ens oblidàvem de tot, de partits de futbol llarguíssims, excursions en bici, i reguerots de suor grisa per tot el cos de lo bruts que anàvem?

Però al setembre ja era allà el primer a la porta de l’escola francesa. Recordo aquell dia quasi tant clar com el que la Leticia ens va dir que marxava. La mare de la Noemi se’m va acostar i em va dir que ella ja no tornaria, que havien patit un accident de cotxe i que havia mort desnucada. Fou com si un buit s’obrís sota meu. Potser la seva mare no ho podria imaginar, però avui encara tanco els ulls i veig els seus, blaus, blaus clars i els seus cabells sobre el meu front quan em feia un peto.

La vida ha anat passant i quasi 40 anys més tard encara et veig Noemi, i sobretot, encara avui, estirat fent-me el mort et veig llarga, dolça, i amb aquell somriure que deia: ja sé que no estàs mort. Recordo que en aquell moment quan erem tant aprop et contava les pigues de les galtes

Tu si que ets morta. Però no en mi.

Un comentario Agrega el tuyo

  1. Edu dice:

    Le llegit i m’he quedat sense paraules, simplement aixo….

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s