Sensibilitats i poc sentit de l’humor

el

Després d’unes setmanes amb el blog tancat i barrat, i amb alguns missatges de que l’obrís altre cop, al final ho faig. L’havia deixat inactiu per dues raons: la primera es perquè se’m va requerir de manera oficial que esborres un parell o tres de posts. Sembla que segons què a segons qui, molesta, la segona fou per allunyar-me una mica de tot plegat per sentir realment què volia escriure i què no. Missatges esborrats, per molt que ho considero més una autocensura que una censura d’altri, i, incapaç de saber què vull escriure i què no ja que a la fi m’encanta escriure una mica de tot.

Avui amb el Pais, (l’altre país), paralitzat, veient una Russia que no sap jugar al futbol, i una españa que continua sent un quiero y no puedo, veient el meu vei sortint dient-me fill de puta perquè escolto  Molitva rússkij  i sobretot tenint en compte el poc sentit de l’humor que impera darrerament he pensat que era un bon moment per escriure.

O millor, per tornar a escriure una mica.

En serio que hem de sortir de casa amb les raquetes de paddle dient-nos fills de puta perquè ens ha donat per escoltar una miqueta de musica popular Russa? Entenc molt després de tot aquestes reaccions, accelerades i desmesurades, fins i tot violentes desde el darrer 1 d’octubre. Realment m’he de disculpar per pensar que veure el Borbó rascant-se els ous a l’estadi de Moscou veient el partidet es de molt mal gust? Ho penso, però no se m’ha escap cap insult de la boca. Almenys per el Borbó.

Entenc que hi ha un sentiment molt contraposat amb la selecció espanyola i Catalunya: sols cal mirar al Piqué o a altres catalans en un acte esquizofrènic jugant per els mateixos que ens van atonyinar no fa pas gaire. Son coses diferents diran però jo més aviat diria que és un acte irresponsable o simplement el plasmar la realitat absurda en la que vivim.

Demà sortiré a parlar amb el meu veí i tot seran riures. Jo sé que ell es de l’altra banda i ella sap que soc de l’altre banda, i fins ara ens hem respectat perquè com que som de dos bandes diferents però vivim al mateix carrer ens surt més a compte ser amics. Es una, una de més de les diferents realitats d’on vivim. Som catalans però osti, no val dir-li al Piqué o a algun altre, botifler! No fotem. Osti som espanyols però no vamos a decirle a Piqué o a otro puto indepe… (tinc ganes de veure el Twitter sobre la ma de Piqué). Però el Twitter es això un divertiment per quan vas al WC i no tens pressa.

Mentres ell juga a paddle, jo estic aquí a la terrassa escrivint un post nou que no fa ni ombra als darrers, però es una bona de tornar-hi, a ritme de Balalaikas i esperant que Croacia s’enfronti contra Dinamarca, tinc els himnes preparats i segons qui guany recordaré les horribles vacances que vam passar a Korcula, o els nervis que passo cada cop que vaig a Randers o Aarhus per vendre quatre ampolles de vi.

Avui els de Spanishtan es mereixien guanyar, però entre el feixisme de Putin i el Postfranquisme espanyol he de dir que cap em provocava una simpatia especial. De totes maneres reconeguem que Russia el seu himne, i la seva lírica m’inspira més, les russes també i el doctor zivago, i el vodka amb tronja, i el Zar acribillat i la caza del octubre rojo, i la estrella vermella i la revolució mundial i…….

El seu futbol poc…..

Però la resta….

Un comentario Agrega el tuyo

  1. Montxu dice:

    Benvingut. He trobat a faltar el teu sarcasme.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s