La pointe des Espagnols

Les platges a l’atlàntic son tant desconcertants que si pots t’hi pots banyar dues vegades al mateix lloc i que sembli que sigui en llocs diferents. Ara pensareu que m’he begut l’enteniment, que també, però fa temps ja. Avui a una platja prop de “La pointe des Espagnols” m’he quedat fregit “au bord de la mer” i m’he llevat com si estigués a Sabadell. La marea ha baixat i era l’únic estupid enmig d’un desert de sorra, l’oceà havia marxat respectant-me.

Hem visitat Camaret, i hem menjat al port: si a Alella et demanes unes olives (rellenas o aliñadas) aquí, com que no hi pots fer rès et demanes unes ostres que son més barates que la bière. Començo a dominar el tema Ostra: d’on venen, les mides, si son reproductores o estan modificades, si la corrent els hi va bé, si son lletoses o no…

Després d’un parón llarguíssim, reconec que li estic agafant desde fa uns anys el gust. Les he comprat sol com un mussol a la boqueria i també molt ben acompanyat, companyia que a cops em manca molt. I sempre el fet de obrir-les és tot un ritual. Els del meu poble et miren amb cara de que ets ric, però sempre ho identifico a la pobre cultura culinària que tenen, més culpa dels seus pares que no pas seva: nens educats en la simplor del menjar i de les seves ments.

Aquests mengen ostres tot el dia: he trobat potser el meu lloc d’origen i si bé em sentia molt català, darrerament reconec que dec tenir alguna cosa originaria de la Bretanya, i segur que no és ma mare. Ella també creu que menjar ostres sovint es un pecat.

La pointe des espagnols és una altre historia horrorosa d’españistan al món: van voler donar suport als catòlics francesos, i al final els van pellar com rates. Es veritat que van deixar la bandera ben alta i que els hi va costar, com sempre. Aquesta gent de la pell de brau son al cap i a la fi una raça dura, esperem que de tanta épica repartida per el planeta un dia se’ls hi acabi. Més tard tot aquella pointe i tot el que l’envolta es va convertir en una fortalesa immensa, que s’allarga per tot el litoral protegint un port estratègic com és Brest. La ciutat va ser literalment arrasada durant la segona guerra mundial.

Es curiós que allà on vagi sempre em trobi alguna historia a cara de gos dels espanyols, com aquella vegada a Fukuoka que un japonès molt trempat em va explicar com feia quesi 400 anys els navegants espanyols de passeig per el pacífic (el mar espanyol més tard) havien creat el caos al sud del japó.

Hem decidit posar nom a totes les llagostes com si fossin una nissaga i es diran Jofre. La de ahir es deia Jofre I el Martir. Segons la Estrella Esteve va patir un huevo quan el van posar a l’olla bullent sense assassinar-lo primer, demà menjarem Jofre II “l’entrenat” ara que ja sabem com fer-ho serem més meticulosos i efectius. Però no tant com els del vídeo que us penjo, tutorial que no vaig fer servir per cert.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s